diumenge, 2 de desembre de 2007

T’agraden els kikos?


Alguns dels lectors d’aquest bloc s’han sorprès en comprovar fins on arriba la llarga mà del doctor Emoto o de Ramtha.

Doncs no ens hauria d’estranyar, ja que hi ha d’altres fabulacions amb força més èxit en tots els sentits.

Fixem-nos que el pobre Ramtha, amb els seus 35000 anys d’edat només ha aconseguit de convèncer uns pocs milers d’incauts.

En canvi d’altres, amb només amb 2000 anys d’edat ja han estat capaços de captar una bona colla de milions d’incondicionals.

I fins i tot han passat la ma per la cara a en Masaru: parlar amb l’aigua és ben poca cosa, quan en trobem que són capaços de caminar-hi per sobre o, millor encara, transformar-la en vi per a delectació d’alguns.

Això sí que té mèrit!

Una bona creença, un bon negoci

Davant la dificultat per explicar determinats fenòmens, com ara la pluja, la malaltia o la mala sort en el sorteig de la loteria, sempre n’hi ha que opten per creure en causes sobrenaturals.

Vet aquí doncs que la panòplia de creences ha estat interminable des de la nit dels temps. Els Horus, Zeus, Afrodites, Jesucrists, Mahomes o Ramthas han acompanyat l’home durant milers d’anys, i alguns d’ells, i per la nostra desgràcia, encara ho fan ara.

No cal posar de relleu que les diferències entre una o altra creença són mínimes. Quan un està disposat a creure’s, per exemple, que algú pot curar un cec imposant-li la mà, o que a l’aigua no li agrada la musica dels Rolling Stones, ja pot engolir-ho tot, perquè no ve d'aquí

I és que com acostumen a posar de relleu els administradors de les creences, l’important és el fet de creure, això és, deixar de banda la raó i empassar-se l’ham per gros que sigui.

Òbviament, i gràcies a aquesta bona disposició, una multitud d' il·luminats, sacerdots i mèdiums n’han fet el seu mitjà de vida, i amb un èxit notable.

La JZ Knight i en Masaru, per exemple, venen CDs, libres, ampolles d’aigua i artilugis diversos per guanyar-se la vida.

Des de La Punyeta manifestem el nostre respecte per aquests artesans de la inventiva, que aprofiten la credulitat per passar el rasclet només per la butxaca dels fidels, un fet tan patèticament divertit que als altres, en la nostra crueltat natural, ens fa passar una bona estona.

Però d’altres creences han assolit un grau de refinament i eficàcia prou més elevat: el saqueig de les arques de l’Estat.

Això encara té més mèrit però, per què no dir-ho, ens resulta menys còmic.

El fet diferencial

Què diferencia uns i altres? Hi ha creences millors o pitjors?

A La Punyeta opinem fermament que una creença és innocua si i només si els creients són pocs i/o està allunyada del poder. En el moment que el seu tamany creix, o entra en possessió del poder polític o econòmic, els seus mètodes i finalitats acostumen a ser coincidents: la conversió dels infidels, per tota mena de procediments, i la recollida d’or i divises per qualsevol mitjà.

Per tant, qualsevol creença ens ha de preocupar si creix.

Entre nosaltres, per exemple, en tenim una de ben estesa denominada Església catòlica. Durant segles ha ostentat directament el poder, o ha estat al costat de tota mena d’individus dictatorials.

Tanmateix amb la consecució de democràcia el seu poder, tot i ser encara molt considerable, ha minvat, i els seus temples s’han buidat d’incauts i s’han omplert de teranyines. I és que la llibertat és un enemic temible per als qui estan acostumats a la pràctica de la coacció.

Però la fam aguditza l’ingeni i, amb el naufragi a la vista, està emprant noves estratègies que donen fruits que fins i tot s’exporten: els kikos.

De fet sembla que és l’única industria exportadora amb èxit a l’Estat espanyol.

Uns kikos poc salats

La secta catòlica dels kikos rep el nom del seu fundador, Francisco José Gómez Argüello, o com s’anomena ell mateix, Kiko.

Segons hem pogut llegir per obra i gràcia del Google, es tracta d’un fill de bona familia que va rebre una il·luminació i va decidir d’anar a viure a les barraques d’un poblat marginal a la vora de Madrid, on hi va arribar, segons ell mateix ens explica, amb una Biblia i una guitarra.

També segons ell mateix, va començar a convertir els habitants d’aquells nuclis marginals, amb l’ajut d’alguns incondicionals.

Al cap del temps, i amb el recolzament de la jerarquía catòlica, ha aconseguit una gran munió de seguidors i un poder econòmic inmens.

La informació ha estat fàcil de trobar, perquè l’amic Kiko no deixa passar ocasió per explicar la seva autobiografia.

Com veieu tota la història és un déja vu.

No voldriem deixar passar de llarg, però, les seves facetes de pintor i cantant . Especialment aquesta darrera és fascinant, i us recomanem que no us la perdeu. Ja hem vist, per cert, el que dóna de sí la cançó en aquests contextos.

Però exposem algunes de les característiques de l'invent, tècnicament denominat pel company Kiko "camino neocatecumenal", o més senzillament El Camino:

- El procès d'iniciació que cal passar dura un mínim de 10 anys i un màxim(!) de 30.

-
Els kikos acostumen a casar-se entre ells: «Caseu-vos amb les filles d’Israel», aconsella en Kiko. I els que es casen amb homes o dones de fora els han de convertir, o abandonar el cercle de fidels.

- No es poden utilitzar cap mena d’anticonceptius, ni tan sols els naturals. Les families nombroses permetran augmentar el nombre de creients (de clients, com diríem nosaltres).


-
Hi ha confessions públiques. Durant el procès d’iniciació cal estar subjecte a l’escrutini públic de la pròpia intimitat.

-
Cal donar un 10% dels ingressos.

-
En algun moment els membres són convidats a vendre totes les seves pertenències, i a marxar en missió a d’altres països

-
Els dubtes sobre la doctrina són presentats com intervenció del maligne.

-
S’utilitza un vocabulari específic: shemá, kerygma...

El negoci dona de sí, tant per pagar la despesa corrent: viatges, sous... (en aquest cas, és clar, gracies a l'aportació desinteressada que els contribuents fem a l'esglesia católica) com per petits capricis com ara la construcció d’un monumental temple a Palestina, on per cert no s'hi estalvia el marbre.

El menú típic de qualsevol secta, tal i com heu pogut comprovar.

No cal insistir, suposem, en que compta amb el recolzament de la jerarquía de la religió vinguda a menys a què hem fet referència.

El missatge dels kikos

Però deixem que s’expressi el propi Kiko, per si podem veure la llum. La que com veieu a ell sí que l’il·lumina, almenys en la foto de la portada d’un dels seus llibres:

New York, New York!

La humanidad está pasando de una mentalidad rural a una mentalidad urbana. Nos encontramos ante un cambio de época. Parece que el Señor en el Apocalipsis había ya profetizado lo que está sucediendo, cuando presenta a la gran prostituta,
sentada sobre una bestia, que da de beber de la copa de sus prostituciones a todas las naciones de la tierra. Y el Apocalipsis continúa: "Y la mujer que has visto sentada sobre la bestia es la gran ciudad"

He aquí la ciudad inmensa, la misma multiétnica, multireligiosa, que sumerge al hombre en el secularismo y en el anonimato, como bien ha subrayado el Papa a los obispos de Ontario: el hombre de la gran ciudad está caracterizado por el desarraigo y por el anonimato que lo hacen desembocar en la "cultura de la iniquidad": fraudes alimenticios, mafias, corrupción, política, homicidios, violaciones a mujeres y niños, eutanasia, abortos, manipulaciones genéticas, etc.

Projectes de vida engrescadors

También se han pedido chicas que quieran ofrecer su vida para ir a monasterios de clausura, que tienen mucha necesidad, y se han levantado cerca de 2.000 chicas.

Una mica de filosofía

"Como pintor, he estudiado las leyes de la armonía, y todo en la naturaleza está en función de la Belleza. Todo mantiene relaciones armónicas, una función de relación, como si las leyes armónicas de la naturaleza dijeran que lo que produce esta relación es el amor",

Com portar la llum a la descreguda societat?

Los poderes sociales «nos han cambiado el agua», en referencia al «ambiente de ateísmo predominante, donde todos hacemos lo mismo sin darnos cuenta». Frente a esto, ironizó que «tal vez los católicos debamos volver a copar las universidades, los medios de comunicación... para hacer a todos católicos».

Ciutadans de Catalunya... Ja sóc aquí!

¡Europa está apostatando su fe! y Barcelona ¡también! porque está dentro de Europa; y Madrid también. Es sorprendente…fijaros, ¡en Francia el 50% de los franceses hoy está sin bautizar! Hace seis meses, comiendo con el Nuncio, que es amigo nuestro, de París, decía, ¡y no solamente eso! no solamente eso… ¡sino que la última estadística demuestra que solamente llevan a hacer catecismo el 30% de los niños! de cada 100 niños, 70, no tiene ninguna relación con nada de la Iglesia…ni primera comunión, ni nada…

¿Por qué creéis que me duele tanto Barcelona? Porque está llena de muertos, de gente que vive de espaldas a Dios y que cuando aparece un acontecimiento de sufrimiento en sus vidas se desespera al no encontrarle sentido.

Dios está preparando con nosotros un pueblo para la Nueva Evangelización, os lo aseguro. Está preparando un pueblo para evangelizar Barcelona, ¡Barcelona!

Esteu avisats.

A La Punyeta no tenim, ho jurem, propensió a llegir segons què. Però us recomanem que per un cop i sense que serveixi de precedent llegiu aquesta crònica d’una predicació.

No només hi ha kikos al quiosc

En l’actualitat hi ha aproximadament un milió de kikos, que maneguen un pressupost de més de cent milions d’euros.

A Espanya compten amb Universitats, com la Catolica de Murcia. Precisament és on estan més estesos, juntament amb Andalusia i Madrid.

Hi ha liders polítics que hi estan relacionats, com la familia Mayor Oreja. Del PP, of course.

L’amic Kiko és autor de les pintures de la catedral de la Almudena, on es van estrenar a la boda d’uns que tots financem.

Participen en actes públics, tal i com hem vist.

I també estan entre nosaltres.

No sé a vosaltres, però a mi em fa més gràcia en Masaru. I fins i tot trobo més salada la Knight.

Que ja es dir.

1 comentari:

Voltaire ha dit...

Es cert que davant d'un fet incontestable com caminar sobre l'aigua, les pretensions d'en Masaru semblen una trivialitat que no mereix la nostra atenció. Inclòs en Josep d'Afganistan, tant incisiu en general, no es resisteix a mostrar finalment una certa simpatia ... un greu error amics meus! ben al contrari, en Masaru pot ser molt més perillòs. Es un quintacolumniste.
En Kiko ens parla des de la Fe. Després de segles d'experiència és quelcom que coneixem prou bé, decidim tenir-ne o no sense fer-nos ja il•lusions, sabem que simplement no té res a veure amb la Raó que ens ha permès per exemple entendre el sistema solar i portar un mòbil a la butxaca. Les persones assenyades, com les que estic segur que visiten aquest blog, desconnecten automàticament quan senten els kikos i similars, i per tant ho tenen molt difícil per reconquerir per exemple Barcelona.
En Masaru és diferent, ell i els que actuen com ell (per exemple els partidaris de l'anomenat Disseny Intel•ligent) han trobat una manera de saltar-se els anticossos acumulats al llarg de segles. En Masaru es fa passar per un dels nostres: proposa hipòtesi, fa experiments, refina les seves teories en conseqüència, aventura extensions de la teoria ... i publica resultats en revistes científiques! Òbviament heu de posar cometes a cada concepte ("hipòtesi", etc). Construeix una mena de parc temàtic pels que no disposem del bàcul de la fe. Per desgràcia tot és de cartó-pedra ... però per alguns ja és massa tard, han caigut a la teranyina. Hi ajuda molt que, racionalistes o no, tots tenim un desig íntim de transcendència. En Masaru ens "demostra" que som capaços de connectar amb l'Univers científicament: podem parlar amb l'aigua i ella ens respon! què més podem desitjar? ciència i espiritualitat finalment conjuminats. Al meu entendre això explica perquè ha triomfat a l'ensenyament. Professionals que mai creurien en passejos sobre l'aigua, estan encantats en canvi d'explicar la bona nova científica. Podem fer-hi alguna cosa? Per experiència diria que molts dels que propaguen aquestes idees són dels nostres! simplement s'han ofuscat, sols cal fer-los un copet a l'esquena per tal que expulsin aquest tros de patata podrida que els ennuega. Segur que l’afilat verb d'en Josep d'Afganistan hi pot ajudar.