divendres, 21 de desembre de 2007

El Sant Prepuci (V)

No parem de rebre emails d’ànim per al nostre reporter – ara de baixa- Guillem de Bàscara. Alabat sia Déu i la caritat del cor dels qui ens escriuen, i que Nostre Senyor els recompensi amb molts fills en edat escolar!

Ens agradaria donar millors noticies, però malauradament l’Avi no acaba de fer net. Va semblar que es refeia una mica, això sí, i fins i tot el facultatiu va autoritzar visites.

Fa un parell de dies, però, i coincidint amb una visita de dues mongetes de la Congregació del Crist de la Bona Mort que li van portar algunes de les seves especialitats culinàries, com ara Dits Incorruptes de Santa Catalina de xocolata i massapà, (que per cert va endrapar amb delit), va tornar a empitjorar.

De moment, doncs, torna a fer mala cara, la seva llengua sembla altre cop la samarreta del Barça i el seu estat d’ànim és el del Ronaldinho després de tirar-se mitja temporada de suplent.

I és que estem en mans del Senyor: Pols som, i a la pols tornarem, i a fe que l’Avi ja comença a fer olor de florit.

Però deixem aquest trist tema, que és hora de tornar a la nostra multisecular història.

Un afer lingüístic

En el nostre anterior episodi vam ser partíceps del contacte íntim entre la pell de Santa Catalina i el petit tros de cuir de Jesucrist, com ella s’hi referia.

Mes heus ací que n’hi va haver d’altres que van gaudir amb una major intensitat de les benaurances d’un Sant Prepuci tan delitós.

Estem parlant de Sor Agnes Blannbekin, una monja austriaca del segle XVIII, que va anar una passa més enllà.

Escoltem devotament les seves paraules, que podem trobar al seu llibre “Vida i revelacions”, de la seva pròpia llengua. Nosaltres intentarem no afegir-hi cap comentari si Déu vol:

Un dia , en combregar, vaig començar a pensar on estaria el prepuci de Jesucrist. I estava allí! De sobte vaig sentir a la llengua una petita pelleringa, com una clasca d’ou, d’una dolçor completament superlativa, i la vaig engolir. I tan bon punt l’havia engolida, vaig sentir novament a la llengua la dolça pellofa i, un cop més, la vaig engolir. I això ho vaig poder fer més de cent cops.

Tan gran va ser la dolçor que va sentir l’Agnes, que va sentir « una dolça transformació en tots els seus membres”. I quan diu tots suposem que es refereix a tots.

Mai no ens haguéssim arribat a imaginar les propietats organolèptiques de la pellofa, que semblen no desmereixer en res qualsevol esferificació del Ferran Adrià, i a més a un preu exageradament més mòdic.

Sentim però una certa llàstima per l’Agnes. Si hagués viscut a la nostra època, no dubtem que amb un producte com aquest hagués obtingut amb facilitat un parell d’estrelles Michelin, i ara podria formar trio al Polònia amb l’Adrià i la Ruscalleda. En el pitjor dels casos hagués pogut muntar una cadena de sex-shops catòlicament sostenibles, o de pizzeries tal i com d'altres ja han fet. La il·lustració que encapçala aquest post n'és una prova.

Tanmateix imaginem que alguns dels lectors d’aquestes pàgines, descreguts de mena, deuen esbossar somriures estúpids i pocasoltes, i fins i tot pel seu cap deuen passar pensaments procaços i pervertits.

Volem advertir-los que en d’altres èpoques malauradament trespassades tals actes i pensaments els haguéssin fet mereixedors de fer companyía a les andròmines que cremem joiosament la nit de Sant Joan. Potser no haurien de descartar, doncs, que un dia tornin aitals santificadores pràctiques amb l’ajut de Déu, Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, i els seus representants en les Cortes.

Recordeu que Déu ho veu tot. Qui avisa no és traïdor.

I és que estem en temps en que malauradament molts han substituït la Bíblia per lectures pecaminoses com ara llibres de Biologia o Química que contraposen Darwin a Jesucrist de manera que, caient en les urpes de Satanàs, exalcen la Raó sobre la Fe.

Doncs bé, si tantes i tantes dades sobre el Sant Prepuci encara no han obert la vostra ment (i la vostra cartera) a la llum de l’Església catòlica, en el proper episodi aportarem les dades definitives que mostren Fets Científics.

I és que la Ciència també es rendeix al Sant Prepuci.

Resteu a l’espera. Ja falta poc.

Proper episodi: Mecànica del moviment prepucial

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Prior:

Aprofitant que el vostre punyent i punyeter bloc ens presenta la dicotomia moltes vegades tan poc respectada de ciència i creença, us remeto literalment una cita presentada pel malhaurat Carl Sagan en un dels seus darrers llibres amb el eloqüent títol :El mundo y sus demonios. La ciencia como una luz en la oscuridad.

Vet aquí:

"Un armador se disponía a echar a la mar un barco de emigrantes. Sabía que el barco era viejo y que no había sido construido con gran esmero; que había visto muchos mares y climas y se había sometido a menudo a reparaciones. Se había planteado dudas sobre si estaba en condiciones de navegar. Esas dudas lo reconcomían y le hacían sentirse infeliz; pensaba que quizá sería mejor revisarlo y repararlo, aunque le supusiera un gran gasto. Sin embargo, antes de que zarpara el barco consiguió superar esas reflexiones melancólicas. Se dijo a sí mismo que el barco había soportado tantos viajes y resistido tantas tormentas que era ocioso suponer que no volvería a salvo a casa también después de este viaje Pondría su confianza en la Providencia, que difícilmente podría ignorar la protección de todas esas familias infelices que abandonaban su patria para buscar tiempos mejores en otra parte. Alejaría de su mente toda sospecha poco generosa sobre la honestidad de los constructores y contratistas. De este modo adquirió una convicción certera y reconfortante de que su nave era totalmente segura y estaba en condiciones de navegar; contempló como zarpaba con el corazón aliviado y con los mejores deseos de éxito para los exiliados en su nuevo hogar en el extranjero; y recibió el dinero del seguro cuando la nave se hundió en medio del océano y no se supo nada más.
¿Qué podemos decir de él? Desde luego, que era verdaderamente culpable de la muerte de esos hombres. Se admite que creía sinceramente en la solidez de ese barco; pero la sinceridad de su convicción de ningún modo puede ayudarle, porque NO TENÍA DERECHO A CREER CON UNA PRUEBA COMO LA QUE TENÍA DELANTE. No había adquirido su fe honestamente en investigación paciente, sino sofocando sus dudas..."

WILLIAM K. CLIFFORD,
La ética de la fe
(1874)


Li beso la mà, pare Prior.

Bravoambrosio ha dit...

Ai, caram!

Així, quan em menjo amb delit gustatiu-luxuriós un Ferrero Rocher...que coi estic xupant?