dimecres, 21 de novembre del 2007

La passió de Sor Somriure


El Nadal entendreix els cors, i per això m’ha degut venir a la memòria Soeur Sourire, la monja cantant.

Aquells que ja teniu una certa edat de ben segur recordareu el seu greatest hit, i ho dic sense ironia.

Si us heu quedat amb ganes de més (a mi em va passar) aquí en teniu un altre, aquest cop amb el que sembla la seva banda rockera.

La gènesi d'una popstar

La Jeanine Deckers va entrar el 1959 al convent de monges dominiques de Fichermont (Bèlgica) amb el nom de Soeur Luc-Gabriel.

Cometent pecat de supèrbia, va destacar per les composicions musicals que acabeu d'escoltar, fins el punt que la jerarquía va decidir que gravés un disc. Per tal de conjurar el perill de caure també en el pecat de cobdícia, li van fer signar un contracte pel qual els drets econòmics i el seu mateix nom artístic (Soeur Sourire) passaven a ser propietat del convent.

Era el 1963, començava l’era del peace & flowers i, miraculosament, el disc es va convertir en un èxit mundial. La canço de la cara A era Dominique, basada en la vida del sant fundador de l’Orde, Santo Domingo de Guzmán, a qui podeu veure en aquesta foto presidint una party, o en aquesta altra en una calçotada, i que ja heu tingut ocasió d’escoltar.

Un respecte per a la superstar: Fins el moment, és l’única canço en francès que ha estat numero 1 als Estats Units... i durant quatre setmanes!, desbancant per cert l’Elvis, el Stevie Wonder o els Beatles que feien furor en aquells temps.

La seva tornada “Dominique – nique- nique” se sentia per tot arreu. Cal dir que per als francesos hi havia un valor afegit, ja que en la llengua de Sarkozy el verb niquer expressa grollerament la santa (o no) unió carnal. Això, naturalment, si és escoltada per persones amb ments malaltes, el que de ben segur no seria el vostre cas.

L’èxit es va escampar tant que el 1965 es va fer el film The singing nun sobre la seva vida, amb la Debbie Reynolds de protagonista.

Mentrestant ella va decidir deixar la popularitat, dedicar-se a una vida religiosa més estricta i fer estudis de Teologia a la Universitat Catòlica de Lovaina. Tenia aleshores trenta anys.

Fins aquí tot molt normal, no? A qui no li ha passat alguna cosa similar?

Second life, com diríem ara

Dos anys després va decidir deixar el convent per dubtes sobre la seva vocació i desacord força radical amb la línia de l’església Catòlica. Estava a favor, per exemple, de la píldora anticonceptiva, a la qual, temps després, va dedicar una cançó: La pillule d’or.

Així doncs, es va trobar al carrer amb només una maleta. No tot estava perdut, però; afortunadament, i gràcies al contracte que havia signat en el seu moment, podia seguir respectant el vot de pobresa. I és que els més que multimilionaris ingressos dels dies de Soeur Sourire havien anat a parar a la congregació, i ella no n’havia vist ni un cèntim.

Naturalment les germanes de Fichermont no havien considerat oportú compartir aquells béns de Déu amb l’ovella esgarriada. En primer lloc, perquè aquesta era la voluntat de Santa Rita. Però a més també cal considerar que Nostre Senyor Jesucrist ha de mantenir no només un pis como qualsevol de nosaltres, sino una primera residència, i algunes residències de cap de setmana. Imagineu-vos només la despesa en calefacció, i entendreu quines deuen ser les Seves necessitats econòmiques.

Així doncs, la Jeanine intenta reprendre la seva carrera musical per guanyar-se el pa. Com que el nom de Soeur Sourire havia estat registrat pel convent, va haver d’escollir un nou nom artístic, Luc Dominique, que no tingué èxit. Com ja haureu suposat, no el coneixia ni Déu.

En aquella època viu amb Annie Pecher, una amiga de la qual també es diu que era la seva amant o, com diríem avui dia, la seva esposa, o el seu marit.

Cal dir que elles sempre ho van negar, com tampoc no em negareu vosaltres que unes sospites d’homosexualitat posen una dosi de picant i de modernor en qualsevol biografia. Però hi ha un fonament molt seriós per a aquesta suposició: com molt bé sabeu, en francès pecher significa, literalmente, pecar.

Com l’Annie era mestra d'infants amb necessitats especials, funden una escola per a nens autistes que resulta deficitària i que han d’acabar tancant. Les dues amigues passen doncs grans necessitats econòmiques. Però...

A grans mals, grans remeis

En aquest punt la seva vida dóna un nou tomb. I és que el públic és desagraït i oblida els seus ídols ben aviat, però per sort sempre hi ha algú que té un pensament per a les estrelles caigudes en l’oblit.

Fou el cas de la Hisenda belga del govern social-cristià del moment, que el 1980 es posa en contacte amb ella per tal de reclamar els impostos sobre els drets d’autor generats com a Soeur Sourire, juntament amb els interessos acumulats. Es tractava d’aproximadament 50.000 $ de l’època.

Lògicament el convent, seguint la regla de la Santa que he esmentat abans, no en vol saber res. La pietosa Mare Superiora explica a Hisenda que no havia guardat cap comprovant dels diners que havien entrat ja que, ves per on, el seu Regne no és d’aquest món i Déu no hi entén en temes fiscals. Les dolces germanes beneeixen l’Inspector d’Hisenda i s’ofereixen a resar algunes misses per la seva ànima ja que, com ens ensenyen les Sagrades Escriptures, reclamar diners a una pia congregació eclesiàstica podria ser fins i tot pecat mortal.

Tanmateix posen de relleu que aquest no és el cas quan es reclamen diners a una seglar, per la qual cosa suggereixen que es dirigeixin al domicili fiscal de Mme. Deckers. I això és el que fan els pulcres funcionaris del Govern belga

En aquestes circumstàncies la Jeannine intenta reunir diners per pagar el monumental deute, i amb aquest lloable objectiu grava una lamentable disco version de Dominique.

En un primer moment sembla que torna a tenir èxit... Però les vendes s’estronquen. El públic ja l’ha oblidada. I és que els anys 80 les lletres basades en les vides (fins i tot íntimes) de sants havien perdut vigència i el nou ídol no era Sant Domènec sino John Travolta.

Vet aquí doncs que la nostra ex-somrient ex-monja i la seva companya es troben en l’impossibilitat de pagar ni un ral. I troben una forma de liquidar (ben aviat entendreu el doble sentit d’aquest verb) el deute impositiu d’una forma ben dràstica i peculiar, que tot i la seva eficàcia no us aconsello, almenys per ara.

I es que el 1986 la Jeanine i l’Annie, víctimes d’una greu depressió agreujada segons es diu per l’alcool i les drogues, se suïciden juntes amb una sobredosi de barbitúrics en el seu apartament a Wavre .

En la nota de comiat que l’Annie Pecher escriu al seu germà Jean li diu “Per pagar el nostre enterrament no ens queda ni un ral”.

I tot això per què us ho explico? Doncs per aconsellar-vos un bon regal per Reis: L’autèntica Soeur Sourire Singing Nun Doll!

O les genuïnes samarretes Soeur Sourire en talles Small, Medium, Large, X-Large and XX- Large!

Bon Nadal i feliç Any Nou!

4 comentaris:

Majorette ha dit...

Una història terrible, una rao més per seguir cremant esglesies!
CAP AGRESSIÓ SENSE RESPOSTA, SOEUR SOURIRE! jajaja

Ai pobra, m'ha fet llàstima el video elektronikotxentero, en fín..

Un besito, sóc la teva filla, querido Padre.

Anònim ha dit...

Els camins del Senyor són inescrutables.

Anònim ha dit...

Estimat Josep d'Afganistan,
hi ha moltes lliçons que podem extreure d'aquesta història. La més urgent, però, és que la teva febril dedicació al mon de la moda sembla que comença a cobrar-se un cert peatge. Aquest extravagant intent de refundar l'estil literari de les 'Vides de Sants', barrejant-lo amb l'arquetip escassament més modern de l'antiheroi em temo, germà, que en sigui un símptoma poc benigne.
T'aconsellaria, i el teu terapeuta sembla estar-hi molt d'acord, que treballesis en textes amb menys càrrega emocional. Vet aquí un exemple: 'el motor d'explosió de quatre temps, innocent o culpable?'

Rosa Peroy ha dit...

Josep:

Crec que he desfet l'entrellat de tan terrible història:
visualitzant la -realment lamentable- versió "disco version" de Dominique, si a la interfecta que aporreja la guitarra se li substrau la perruca en qüestió...no ens queda en Joseph Ratzinger amb uns quants anys menys? Per tant, el futurible papa Benedicte vivia d'incògnit amb la Pecher ("en pechant" a tutiplén). El suïcidi posterior va ser només una cortina de fum per poder arribar indemne al Vaticà, saldar amb escreix el deute contret i repartir benediccions urbi et orbi. É si non e vero...e ben trovatto.

Als retaules medievals tan hàbilment postejats per tu, germà Josep, es veu amb claredat que les barbacoes existeixen des de que l'home és home. Amb la qual cosa es ratifica la meva teoria de la immortalitat de Georgie Dann.

Georgie Dann is God

Allellujah!