El Sant Prepuci (III)

El Carles Porrons i la Vicenteta Torrada ens escriuen des de La Cava, al Baix Ebre, queixant-se d’aquest parèntesi que sol haver-hi entre la publicació de cada un dels nostres reportatges.

La tensió nerviosa que se’n resulta de l’espera, es lamenten, els hagués impedit de fer la migdiada si no hagués estat per l’ajut terapèutic d’un parell de gots d’aigua del Carme dels Pares Carmelites després de cada menjada.

Per aquells lectors que desconeguin aquest reputat producte fruit de l’enginy dels fills de la Santa Mare Església, només els voldriem informar que és 100% natural i ecològicament sostenible. Les seves virtuds cristianes es deuen a la seva composició d’essència de romaní, melissa, clau, canyella i un 80% d’alcool de 95º. Bon profit doncs.

Agraïm i difonem aquesta informació perque sabem que no són uns casos aïllats, i des d’aquí demanem comprensió a la resta dels afectats. Els nostres reporters fan el que poden; tot just tornar de Terra Santa, on van recollir les proves per al reportatge anterior, han hagut de fer un llarg periple per Europa, tal i com es veurà, per fer el que segueix aquestes línies.

Però tots els esforços són pocs per lectors tan fidels. Així doncs, i en nom de la fe que ens uneix continuem amb la saga del Sant Prepuci.

El Sant Prepuci 3 : El retorn

Vet aquí que, amb el terrabastall i la polseguera causats per la caiguda de l’Imperi Romà el Sant Prepuci havia quedat ocult.

Però reapareix a l’Edat Mitjana, i de quina manera. Diverses esglésies i abadíes a Europa asseguraven esser-ne posseïdores, en tot o en part, i amb proves documentals que en provaven l’autenticitat. A principis del segle XVI es podien comptar catorze prepucis: 9 a França, un altre a Lorena, un altre a Prússia, un altre a Amberes, un més a Santiago de Compostela i un altre a Roma, a Sant Joan Laterà.

Nosaltres mai no dubtaríem de la Santa Mare Església, i per tant suposem que totes aquestes Santes congregacions deien la veritat. Així doncs totes devien tenir trossos del mateix Sant Prepuci, per tant quan aquest devia ser enorme com correspon a persona tan principal. Era un prepuci de tres parells de collons, com si diguessim.

Com hi va arribar es desconeix. Algunes fonts asseguren que un Àngel va portar el prepuci a Carlemany, i que aquest el va dipositar a l’Abadia de Charroux. Precisament per aquest motiu es va crear en aquesta localitat la Confraria del Sant Prepuci. Els passos de Setmana Santa d’aquesta pietosa confraria, per cert, devien resultar dignes de veure.

La devoció pel prepuci anava a l’alça per la veneració que li professaven les dones que volien ser mares i a més perque se li van atribuir diversos miracles. Entre la resta de les seves propietats, a més, també hi havia la d’anestèsic i bon substitut de l'epidural. De fet es diu que Catalina de Valois, esposa d’Enric V d’Anglaterra, el va utilitzar per fer més passadors els dolors del part gràcies al seu aroma.

Un article tan útil va desfermar aviat les baralles entre les diferents esglésies i abadies que el posseïen, totes les quals asseguraven tenir l’únic veritable, el que comportava el dret a comercialitzar en exclusiva el Sagrat Merchandising.

I penseu que no estem parlant de poca cosa. En data tan tardana com el 1856 el Sant Prepuci va fer diversos miracles a França, la qual cosa va provocar el paroxisme dels fidels: es van vendre vint milions de medalles miraculoses de la Verge Maria, divuit milions de coure i dos milions d’or i plata.

Podem imaginar-nos, doncs, els pietosos monjos enfrontant-se amb tota mena d’instruments contundents, armes blanques i tècniques marcials en defensa de l'autenticitat del seu propi prepuci.

Fins aquí arriba la devoció a les sagrades relíquies de la SECAR (Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana)!

La il·lustració que encapçala aquest article mostra, per cert, un d'aquests Sants Pares disposat a defensar a capa i espasa el tros de pelleringa que aguanta amb la ma dreta.

La pendència va arribar fins el Sant Pare Innocenci III, que va dir que el millor era deixar l’elecció en mans de Déu.

Una sàvia decisió, ja que qui millor que el legítim propietari per arribar-lo a reconéixer. I és que en aquells temps els prepucis encara no estaven identificats amb microxip, tal i com es fa ara amb qualsevol animal de companyia.

El seu encert es va mostrar uns anys més tard quan la Verge Maria va visitar Santa Brígida (segons aquesta mateixa vident va explicar), i li va confirmar que el prepuci veritable era el que hi havia a Sant Joan Laterà a Roma, i que la resta no eren altra cosa que imitacions Made in China, com tants i tants articles que trobem als supermercats.

Aquesta mateixa Santa va tenir també d’altres revelacions, com ara el nombre de fuetades que va rebre Jesucrist. Segons ell mateix li va explicar en una xerrada informal que van tenir per allà el segle XIV, i ella transcriu, van ser 5480. Poca broma!

Unes revelacions tan importants, per cert, devien fonamentar que l'estimat Papa Joan Pau II, a qui aquí podem veure xerrant sobre el tema amb un amic, la declarés Copatrona d'Europa, juntament amb dos altres col·legues a les quals farem referència aviat, perquè també hi van dir la seva en l'afer que ens ocupa.

I és que mentrestant n’hi havia que havien recollit molta més informació sobre el Sant Prepuci, i que van aportar dades de gran valor.

De fet, llurs testimonis van deixar astorada i esmaperduda la comunitat catòlica.

I aquest serà l’objecte del proper episodi.

Properament: Un prepuci de compromís