diumenge, 25 de novembre del 2007

Masaru Emoto: Be water, catalans!

Sabem que una bona part dels éssers humans, i de manera més singular a Catalunya, no llegim per uns o altres motius.

Aquest és també el cas de les diverses espècies animals residents a la nostra pàtria. Tot i que algunes d’elles tenen un valor simbòlic més enllà del dubte, tampoc no se’ls coneixen afeccions lectores.

Tot plegat sembla dibuixar un panorama literari i cultural força decebedor. Ja ens ho ensumàvem.

Però això és tan sols perquè no hem considerat d'altres possibilitats.

Catalunya a la recerca de nous lectors

No llegeixen els nens, no llegeixen els joves, no llegim els adults però... És que la capacitat lectora només és patrimoni de les persones?

Hem considerat la possibilitat que puguin llegir, per exemple, les plantes? No disposarà el romaní, tan nostrat, de capacitat per comprendre estructures sintàctiques senzilles?

I no pot ser que puguin llegir les pedres? No diem que la muntanya de Montserrat és la dipositària de la nostra cultura?

Pot llegir l'aigua?

Doncs... sí.

Poca broma: Hi ha estudis científics sobre la capacitat auditiva i lectora de l'aigua que s’exposen amb tota mena de detalls en un documental al qual hem dedicat el post anterior: What the bleep do we know.

A Catalunya hi ha una gran quantitat de persones que han vist el film, entre d’altres motius perquè es passa en algunes aules dels nostres Instituts d’Ensenyament Secundari i escoles de primària.

Com ja vàrem posar de relleu, sabem que hi col·labora Ramtha, el que de ben segur és una garantia per als professionals docents que realitzen aquesta activitat.

Però ara parlarem d'un altre expert que hi té un paper rellevant. És el doctor Masaru Emoto, el que ens somriu des de la foto.

L'aigua que ve del Japó

En Masaru Emoto va néixer el 1943 a Yokohama. Sabem d’ell que disposa del títol de doctor en Medicina expedit per l'Open University of Alternative Medicine, situada en algun lloc de la India.

Sobre aquesta institució sabem que imparteix diplomes diversos, per exemple en Astrologia Mèdica o Aromateràpia. També sabem que els requisits per a l’obtenció de tan elevades titulacions no són molt estrictes, més enllà del pagament de 350 $ si es vol obtenir un Diploma, o 600 $ un Bachelor. Poc més de 200 euros en un cas, i 400 en l’altre. I per correspondència! No està malament. Això no ho ofereix ni la UOC.

Els ingressos, per cert, els podeu fer còmodament per Internet al Bank of Maharastra.

Segons el Dr. Emoto, l’aigua és capaç d’escoltar, i té determinades i ben definides preferències musicals. No li agrada massa el heavy metal, per exemple, i en canvi té un cert gust per la musica clàssica. Vegeu si no les següents imatges, aqui, o aqui, o aqui... que segons el bo d'en Masaru han estat obtingudes després d'haver fet escoltar algunes cançons a un got d'aigua, o d'haver-hi estat conversant amicalment.

Per cert... aquí teniu les mateixes imatges, però exposades com a mural en un IES català. Som a l'avantguarda!

La recerca està en els seus inicis. Pel que sembla sabem com reacciona l'aigua a la música de Bach, o a AC/DC. Tanmateix encara no coneixem, per exemple, què opina de la sardana, ni de les havaneres, ni d'altres músiques. Modestament proposo al Dr. Emoto aquest nou camp de recerca.

D’altra banda, i tal i com a hores d’ara ja no ens estranyarà, segons el doctor Emoto i els seus deixebles l’aigua sap llegir, com ens mostra la molt fiable web kuartadimension , i a més és capaç de recordar les seves lectures (cosa que per cert no s'aconsegueix a l'ESO).

Com podeu comprovar en el link que us he proposat, una enganxina en que hi posi, posem per cas, "Thank you" en un got d'aigua fa que aquesta arribi a canviar en la seva estructura. Fort, no?

Però això ja ens indigna una mica més. Érem conscients que el nivell educatiu de Catalunya era mínim, i que els nostres estudiants estaven darrera pràcticament tots els estudiants europeus. I ara sembla que, a més, poden ser avançats per un miserable got de Font Vella!

Proposem més territoris de recerca: Quants idiomes més coneix l'aigua, a més de l'anglès i el japonès? Entén català encara que només sigui en la intimitat, com fa tothom? Coneix la Queta?

Si a l’enganxina hi posa, posem per cas “què cabroooon!”, és capaç de captar la ironía? Diferencia “mother” de “motherfucker”? Si en l’enganxina hi posa “Cock” com s’ho agafa? Prefereix “Roaster”?

Són moltes preguntes, i de difícil resposta. Suposem, però, que el nostre investigador hi està treballant.

Si no plou... compreu aigua!

Mentrestant, i per finançar la recerca, Emoto San es veu obligat a comercialitzar aigua (geomètricament correcta) en la seva empresa Hado a 35 $ el 1/4 de litre (només 140 $ el litre!).

O vasos, en els quals hi ha missatges terapèutics per l’aigua... i només a 98,99 $.

També podeu adquirir música agradable per a l’aigua, a 19,95 $ el CD.

Botelles d'aigua... nomes per 12$ !

Es tracta d'ofertes ben difícils de rebutjar. I de fet hi ha qui no les rebutja, per la qual cosa el nostre científic porta un bon tren de vida.

Oblidava dir, això sí, que la James Randi Educational Foundation ofereix 1.000.000 $ a tot aquell que pugui provar algun fenòmen sobrenatural, paranormal o psíquic, com és el cas flagrant de Mr Emoto.

De moment ningú se'ls ha pogut apropiar, com és lògic (excepte per alguns dels nostres professors) , i l’oferta es manté oberta ara mateix. Per motius perfectament explicables sembla que en Masaru no s'hi ha posat en contacte.

Catalunya humida

Suposo que no caldrà dir que les cabòries de Mr. Emoto mai no han estat publicades en revistes científiques, o que no hi ha cap Universitat qui els dóni més crèdit que a l’astrologia o a l'existència dels vampirs.

En canvi, ves per on, són aplaudides per tots aquells que es dediquen als fenòmens paranormals, com veureu si feu qualsevol cerca a Internet.

Això, és clar, a l’estranger.

Afortunadament a Catalunya desconfiem de la Ciència oficial, i sabem de la veritat del new age i de les paraciències. Amb tota naturalitat promocionem el Sr. Emoto des de les instàncies oficials!

Pit i collons!:

  • Promocionat per l’Ajuntament de Barcelona (pàgina 7)! Bisca la cul-tura!
  • A la bibliografia d'un Curs (Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya)
  • A la fira de l’Aigua de Caldes de Malavella.
  • A l’IES Serrallarga de Blanes.
  • Fem blocs a Primària.
  • Tambe el PSC se’n fa ressò!(darrera pàgina)
  • No és fantàstic que també l’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya imparteixi coneixements tan poc divulgats per la “ciència oficial”? (pagina 115)
  • Tampoc no pot faltar la revista de l’Escola Pública de Girona (pàgina 5, alguns alumnes expliquen l’interessant i didàctic que resulta el video del (doctor) Emoto que han vist a classe).
  • A l’Escola d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili!

Lògicament es tracta de la punta de l’iceberg, ja que la immensa majoria de les activitats emotianes amb diner públic no es publiciten a Internet. Jo personalment almenys en sé de tres casos en Instituts i Escoles de primària.

No hem d’estar orgullosos de l’ensenyament a Catalunya?

What the bleep you know: Ramtha, Masaru Emoto, metges i mestres catalans... même combat!

La nostra educació està sota mínims? Els nostres estudiants no entenen anglès? Els costa llegir i prefereixen veure el Tomate?

Doncs aquí tenim la solució: Be water, catalans!



(Segurament voleu comprar el llibre del (doctor) Emoto. Feu-ho ací. Naturalment, en la secció Esotèric-Paranormal.)


divendres, 23 de novembre del 2007

Fins i tot tu pots saber mecànica quàntica!


Ja fa un segle i mig, concretament el 1860, el Louis Pasteur ens va ensenyar que els microorganismes invisibles es poden transmetre a través de l’aire, de manera que amb tota al·levosía es poden instal·lar en les nostres narius i amígdales. El resultat, que tots coneixem, és un distret procès en el qual anem alternant el mocador, la tos i tot tipus de renecs. Tot plegat constitueix el que, en llenguatge florit, anomenem síntomes d’un procès gripal.

Tanmateix no totes les malalties es desenvolupen amb tanta contundència. En alguns casos es cursen processos assimptomàtics que només es fan aparents quan ja resulta massa tard.

Darrerament he estat testimoni d’un d’aquests insidiosos processos que, a hores d’ara, ja es una epidèmia silenciosa.

What the bleep do we know?

El virus en qüestió té un nom “”What the bleep do we know?”, que traduït a català normatiu ve a significar alguna cosa com “¿Què collons sabem?”, i adopta l’original format d’una pel·lícula protagonitzada per l'oscaritzada Marlee Matlin.

Almenys en el meu entorn proper (deu ser que hi ha gent molt estranya, pero no) n’he sentit referències en quatre persones que l’han vista, totes elles relacionades amb el món de l’ensenyament, i n'han quedat encantades. Algunes d'elles havien arribat a passar el film en qüestió als seus alumnes. No dubto que això pot explicar moltes coses.

També n’he llegit referències en mitjans de (des)informació, ressenyes cinematogràfiques, blogs com aquest, aquest, aquest, aquest...

Segons sembla, es tracta d’un documental científic al final del qual haurem obtingut importants coneixements en... física quàntica!!.

Sense matemàtiques, sense haver d’estudiar, asseguts còmodament a la butaca mentre mengem un enorme cucurull de popcorns i fem grans shwurffs xuclant la palleta d’una Coca Cola king-size.

Com a mí sempre m’ha resultat temptador el mínim esforç, vaig pensar que potser no seria mala idea veure-la per tal de presumir després amb els amics.

Així que vaig fer una recerca a Internet i vaig entrar a la pàgina web de la pel·licula.

Em va semblar interessant veure quins científics hi havien col·laborat: William Tiller, Amith Goswani, Ramtha...

Entre tots ells, em va xocar un nom: Ramtha.

No Ramtha Smith, ni Kevin Jonhatan Ramtha, ni Jennifer Sheila Ramtha, ni Ramtha F. Kennedy... Només un nom contundent : Ramtha! Sense cognoms ni mandangues !

Com comprendreu aquest científic em va interessar de seguida. Així que vaig fer una ràpida recerca biogràfica.

¡Beneit sigui Sant Google!

Temps era temps...

En una de les poques coses en que encara som capdavanters a Catalunya (apart d’en fracàs escolar) hi ha l’esperança de vida, que ja ultrapassa els 80 anys.

Segurament us semblarà bastant. Però ni en això estem bé. Fixeu-vos-hi si no en aquest petit extracte autobiogràfic de Ramtha, en que mostra un curriculum que almenys a mi em sembla impressionant.

Només el fet que sigui el primer Déu conegut, o que hagi viscut a l’Atlàntida ens dóna idea de la seva singularitat. I reconeixereu que tampoc no està malament haver arribat als 35000 anys d'edat. Altres detalls, com ara la seva alimentació ocasional amb quantitats ingents de formigues són més habituals, però també ens ajuden a formar-nos-en una idea aproximada.

Tanmateix us preguntareu (jo ho vaig fer) com es pot tenir bona cara als 35000 anys. No tindrà sobrepés? Portarà dentadura postissa?

La resposta és negativa, i amb tota lògica, perquè ha tingut la bona idea d’apropiar-se del cos d’una altra persona per manifestar-se: una senyora denominada J.Z. Knight, que és el seu canal.

Un cop més es posa de relleu l'extraordinària personalitat de Ramtha. I és que no és tan fàcil apropiar-se del cos d’una senyora: Jo ho he intentat en diverses ocasions, amb tota mena d'estratègies i amb un èxit que només podem considerar migrat o fins i tot nul.

Però parlem de JZ Knight, el canal a través del qual es manifesta. Es tracta sens dubte d’un altre cas digne d’estudi, entre d’altres motius pels diversos contactes amb OVNIS que declara haver tingut. (Per cert, fixeu-vos en l’esquema de la ment humana dibuixat a la pissarra)

Deixem que parli ella mateixa. Copio de la web de la Ramtha School of Enlightment (Escola Ramtha de la Il·luminació), que ella mateixa dirigeix, la crònica de com Mistress Knight relata la seva trobada amb el seu més que matusalènic amic (versió en espanyol per chicanos com vosaltres):

De modo que cuando estuve lista -en l977 en mi cocina, en febrero, en Tacoma, Washington, Estados Unidos- estaba jugando con unas pirámides con quien era en ese momento mi futuro marido, que era dentista. Y estábamos haciendo pirámides porque dábamos caminatas por las cadenas montañosas Olympic y Cascade, y el último grito de la moda en esa época era que si uno ponía toda esta comida bajo pirámides, la comida se deshidrataría. Así que teníamos mortadela, vino, emparedados, queso y leche; ¿sabes?, teníamos pirámides por toda la casa, y ni siquiera se podía entrar en el baño.

Me puse una en la cabeza y pensé: "Bueno, ¿si esto afecta así a la mortadela, qué le hará a mi cerebro?" Así que me la coloqué en la cabeza y me empecé a reír. Y la levanté y había esta cascada de purpurina al fondo de mi pequeña cocina -esta cascada de brillo, como si tomaras un puñado de purpurina y lo soltaras en un rayo de sol- y había estas luces al fondo de mi cocina, y yo estaba sencillamente fascinada. Y ahí apareció esta entidad de más de dos metros de altura que era tan grande como la vida misma y lo más hermoso que había visto en mi vida. Y tenía esta amplia y bella sonrisa en la cara. Tenía dedos largos y manos largas y unos ojos negros danzantes.

¿Y qué le dices a algo que se te aparece en la cocina un domingo por la tarde? Le dices: "eres tan hermoso, ¿quién eres?" Y eso es exactamente lo que dije. Y él me miró. Llevaba puesto lo que parecía una larga camisola blanca, pero no era una camisola, era como una túnica. Y luego llevaba encima una túnica de intenso color púrpura. Y cuando señaló con el dedo, esta túnica se deslizó de su brazo y así es como supe que tenía esos bellos y largos dedos y esa hermosa mano.

Y él me miró y dijo: "Amada mujer, yo soy Ramtha el Iluminado, y he venido a ayudarte a atravesar la zanja". Y bueno, ¿tú qué harías? Yo no lo entendí porque soy una persona simple, así que me agaché para ver si el suelo seguía bajo la silla. Él dijo: "se llama la zanja de la limitación". Y dijo: "Estoy aquí y juntos vamos a hacer una obra grandiosa".

(...)

De modo que Ramtha pasó dos años enseñándome y guiándome en todo. Él estaba fascinado con mi estufa, ¿sabes?, yo tenía una estufa de gas. Y él estaba enseñándome algunas cosas de mecánica cuántica y de la naturaleza del Vacío, y subía el fuego de la estufa, y lo subía y lo bajaba, lo subía y lo bajaba. Le parecía sensacional tener una estufa, ¿sabes? Fuego, fuego instantáneo, y era azul. Él pensaba que eso era maravilloso.

Efectivament és meravellós. Em vaig quedar sense paraules. Vet aquí d’on sortien tots aquests coneixements quàntics!

I pensar que n’hi ha que encara van a la Universitat !

De ben segur en voleu saber més. No us preocupeu, perquè ho podeu fer amb facilitat. Com us he dit JZ Knight dirigeix i fa classes a la Ramtha School of Enlightment. Estàn en anglès, però encara que no el domineu us les recomano enèrgicament, perquè s'entén tot: Especialment les classes de física quàntica amb música ambiental, l'entrevista...

Algunes assignatures que necessiteu cursar:

  • La Naturaleza de Conciencia y Energía
  • La redefinición de Dios como nuestro observador y cualidad divina
  • El misterio del alma y la vida después de la muerte
  • El misterio de la involución y la reencarnación
  • Telepatía y "enviar y recibir"
  • La disciplina de Curación del Cuerpo AzulTM

I si no podeu anar enguany als EEUU sempre podeu comprar una mica de merchandising:

Llibres!

CD de musica!

Cintes de video!

S’admet, òbviament, VISA.

Com ja haureu imaginat, avui per avui la RMS mou milions, el seu Campus universitari als EEUU és curull d’estudiants i les vendes de llibres i altre merchandising arriben a tots els racons del planeta..

Però aquesta és només una petita part del gran iceberg de What do you bleep know.

Perquè hi ha més científics, hi ha més evidències. Un d’ells mereix un article apart: el doctor Masaru Emoto. Properament en aquesta pantalla.

dimecres, 21 de novembre del 2007

La passió de Sor Somriure


El Nadal entendreix els cors, i per això m’ha degut venir a la memòria Soeur Sourire, la monja cantant.

Aquells que ja teniu una certa edat de ben segur recordareu el seu greatest hit, i ho dic sense ironia.

Si us heu quedat amb ganes de més (a mi em va passar) aquí en teniu un altre, aquest cop amb el que sembla la seva banda rockera.

La gènesi d'una popstar

La Jeanine Deckers va entrar el 1959 al convent de monges dominiques de Fichermont (Bèlgica) amb el nom de Soeur Luc-Gabriel.

Cometent pecat de supèrbia, va destacar per les composicions musicals que acabeu d'escoltar, fins el punt que la jerarquía va decidir que gravés un disc. Per tal de conjurar el perill de caure també en el pecat de cobdícia, li van fer signar un contracte pel qual els drets econòmics i el seu mateix nom artístic (Soeur Sourire) passaven a ser propietat del convent.

Era el 1963, començava l’era del peace & flowers i, miraculosament, el disc es va convertir en un èxit mundial. La canço de la cara A era Dominique, basada en la vida del sant fundador de l’Orde, Santo Domingo de Guzmán, a qui podeu veure en aquesta foto presidint una party, o en aquesta altra en una calçotada, i que ja heu tingut ocasió d’escoltar.

Un respecte per a la superstar: Fins el moment, és l’única canço en francès que ha estat numero 1 als Estats Units... i durant quatre setmanes!, desbancant per cert l’Elvis, el Stevie Wonder o els Beatles que feien furor en aquells temps.

La seva tornada “Dominique – nique- nique” se sentia per tot arreu. Cal dir que per als francesos hi havia un valor afegit, ja que en la llengua de Sarkozy el verb niquer expressa grollerament la santa (o no) unió carnal. Això, naturalment, si és escoltada per persones amb ments malaltes, el que de ben segur no seria el vostre cas.

L’èxit es va escampar tant que el 1965 es va fer el film The singing nun sobre la seva vida, amb la Debbie Reynolds de protagonista.

Mentrestant ella va decidir deixar la popularitat, dedicar-se a una vida religiosa més estricta i fer estudis de Teologia a la Universitat Catòlica de Lovaina. Tenia aleshores trenta anys.

Fins aquí tot molt normal, no? A qui no li ha passat alguna cosa similar?

Second life, com diríem ara

Dos anys després va decidir deixar el convent per dubtes sobre la seva vocació i desacord força radical amb la línia de l’església Catòlica. Estava a favor, per exemple, de la píldora anticonceptiva, a la qual, temps després, va dedicar una cançó: La pillule d’or.

Així doncs, es va trobar al carrer amb només una maleta. No tot estava perdut, però; afortunadament, i gràcies al contracte que havia signat en el seu moment, podia seguir respectant el vot de pobresa. I és que els més que multimilionaris ingressos dels dies de Soeur Sourire havien anat a parar a la congregació, i ella no n’havia vist ni un cèntim.

Naturalment les germanes de Fichermont no havien considerat oportú compartir aquells béns de Déu amb l’ovella esgarriada. En primer lloc, perquè aquesta era la voluntat de Santa Rita. Però a més també cal considerar que Nostre Senyor Jesucrist ha de mantenir no només un pis como qualsevol de nosaltres, sino una primera residència, i algunes residències de cap de setmana. Imagineu-vos només la despesa en calefacció, i entendreu quines deuen ser les Seves necessitats econòmiques.

Així doncs, la Jeanine intenta reprendre la seva carrera musical per guanyar-se el pa. Com que el nom de Soeur Sourire havia estat registrat pel convent, va haver d’escollir un nou nom artístic, Luc Dominique, que no tingué èxit. Com ja haureu suposat, no el coneixia ni Déu.

En aquella època viu amb Annie Pecher, una amiga de la qual també es diu que era la seva amant o, com diríem avui dia, la seva esposa, o el seu marit.

Cal dir que elles sempre ho van negar, com tampoc no em negareu vosaltres que unes sospites d’homosexualitat posen una dosi de picant i de modernor en qualsevol biografia. Però hi ha un fonament molt seriós per a aquesta suposició: com molt bé sabeu, en francès pecher significa, literalmente, pecar.

Com l’Annie era mestra d'infants amb necessitats especials, funden una escola per a nens autistes que resulta deficitària i que han d’acabar tancant. Les dues amigues passen doncs grans necessitats econòmiques. Però...

A grans mals, grans remeis

En aquest punt la seva vida dóna un nou tomb. I és que el públic és desagraït i oblida els seus ídols ben aviat, però per sort sempre hi ha algú que té un pensament per a les estrelles caigudes en l’oblit.

Fou el cas de la Hisenda belga del govern social-cristià del moment, que el 1980 es posa en contacte amb ella per tal de reclamar els impostos sobre els drets d’autor generats com a Soeur Sourire, juntament amb els interessos acumulats. Es tractava d’aproximadament 50.000 $ de l’època.

Lògicament el convent, seguint la regla de la Santa que he esmentat abans, no en vol saber res. La pietosa Mare Superiora explica a Hisenda que no havia guardat cap comprovant dels diners que havien entrat ja que, ves per on, el seu Regne no és d’aquest món i Déu no hi entén en temes fiscals. Les dolces germanes beneeixen l’Inspector d’Hisenda i s’ofereixen a resar algunes misses per la seva ànima ja que, com ens ensenyen les Sagrades Escriptures, reclamar diners a una pia congregació eclesiàstica podria ser fins i tot pecat mortal.

Tanmateix posen de relleu que aquest no és el cas quan es reclamen diners a una seglar, per la qual cosa suggereixen que es dirigeixin al domicili fiscal de Mme. Deckers. I això és el que fan els pulcres funcionaris del Govern belga

En aquestes circumstàncies la Jeannine intenta reunir diners per pagar el monumental deute, i amb aquest lloable objectiu grava una lamentable disco version de Dominique.

En un primer moment sembla que torna a tenir èxit... Però les vendes s’estronquen. El públic ja l’ha oblidada. I és que els anys 80 les lletres basades en les vides (fins i tot íntimes) de sants havien perdut vigència i el nou ídol no era Sant Domènec sino John Travolta.

Vet aquí doncs que la nostra ex-somrient ex-monja i la seva companya es troben en l’impossibilitat de pagar ni un ral. I troben una forma de liquidar (ben aviat entendreu el doble sentit d’aquest verb) el deute impositiu d’una forma ben dràstica i peculiar, que tot i la seva eficàcia no us aconsello, almenys per ara.

I es que el 1986 la Jeanine i l’Annie, víctimes d’una greu depressió agreujada segons es diu per l’alcool i les drogues, se suïciden juntes amb una sobredosi de barbitúrics en el seu apartament a Wavre .

En la nota de comiat que l’Annie Pecher escriu al seu germà Jean li diu “Per pagar el nostre enterrament no ens queda ni un ral”.

I tot això per què us ho explico? Doncs per aconsellar-vos un bon regal per Reis: L’autèntica Soeur Sourire Singing Nun Doll!

O les genuïnes samarretes Soeur Sourire en talles Small, Medium, Large, X-Large and XX- Large!

Bon Nadal i feliç Any Nou!