El Sant Prepuci (VI)

Benvolguts germans, hem rebut una bona quantitat de corones de flors adreçades a l’Avi.

Us en donem les gràcies, i de part d’en Guillem preguem per tal que el Sant Prepuci us ho agraeixi lliurant-vos de les patrulles dels Mossos que sol haver-hi als voltants de la discoteca on soleu anar el dissabte nit, de manera que pugueu combinar com soleu fer alcool, velocitat, drogues diverses i us del mòbil.

I és que no hi ha de què preocupar-se. En Guillem s’ha recuperat plenament i com veieu gaudeix de millor humor i aspecte que mai, un cop els facultatius van trobar l’agent causant de la seva progressiva transformació en Pare Barrufet.

A la fi va resultar que, per una confusió lamentable, les Germanetes havien confòs la sucrera amb un pot d’àntrax que guarden al mateix armari de la cuina, amb els efectes tòxics en els Dits Incorruptes de Santa Catalina que podeu imaginar. Es tracta d’un fenòmen inexplicable que sens cap mena de dubte és obra del Maligne, també conegut per Satán o Mefistòfil. Des d’aquí preguem per tal que sigui posat a disposició judicial el més aviat possible.

Malauradament la inspectora Matafaluga dels Mossos de Vic no és de la mateixa opinió, i en aquest moment les integrants de la devota congregació es troben entre reixes a l’espera que es resolgui aquest malaurat malentès.

Mecànica del Moviment Prepucial

Les evidències místiques en favor de la Santedad del Diví Prepuci s’han acumulat aquestes darreres setmanes.

Tanmateix alguns lectors incrèduls ens han fet arribar missatges insultants afirmant que aitals fets no semblaven altra cosa que deliris de ments transtornades per la Santa Mare Església, i que alguna cosa hi tindrien a veure les condicions higièniques nul·les dels convents, l’anorèxia, les tortures rebudes i autoinflingides i un rentat de cervell continu des de la infància.

Així de rancuniosos han estat sempre els enemics de la Fe, des dels dies de l’Imperi Romà. La Historia demostra que l’única manera que acceptin les evidències és experimentant personalment, en viu i en directe, el fenòmen de combinació amb l’oxígen que denominem combustió, per dir-ho en la terminología científica que tant els agrada.

Tanmateix ara estem en temps en que arguments tan directes han perdut prestigi, ja que l’aplicació del protocol de Kyoto obliga a una reducció de les emissions de CO2 que són el lamentable residu d’uns arguments tan eficaços.

I és per això que hem de recórrer a un argument científic al voltant del Sant Prepuci. Ens el proporciona Leo Allatius.

L’amic Leo va néixer a Chios el 1586, i va desenvolupar la seva carrera sota la protecció del Papa Gregori XV. Va rebre el grau de Doctor en Medicina, i va treballar a la Biblioteca del Vaticà, protegit per diversos Papes, fins la seva mort. Va ser autor d’uns quants llibres, dels quals es conserven 150 volums. Això mostra que en els temps en que no hi havia televisió ni Internet la gent ocupava el temps amb coses ben productives, com aviat podrem comprovar.

Estem parlant d’un erudtit en tots els sentits, a la ploma del qual devem per exemple el primer tractat modern sobre els vampirs, De Graecorum hodie quirundam opinationabus, en que desenvolupa detalladament la vida i costums d’aquests poc amistosos habitants de les tenebres.

Deia, per exemple, que el vampir crida les seves víctimes; si aquestes es giren, aleshores es converteixen en presa fàcil. Però malauradament per ells no tenen la possibilitat de cridar dos cops, per la qual la millor manera d’evitar el seu atac és no fer-los cas quan criden el nostre nom.

És una mica com el que ens passa amb aquests amics pesats que no voldríem trobar pel carrer: Cal fer com si no els veiessim, fins i tot si ens saluden. Ara constatem que aquest comportament té un fonament històric, i que està fins i tot reconegut per la SECAR!

Però les inquietuds científiques de l’amic Allatius anaven molt més lluny, i es que va desenvolupar una teoria científica al voltant del Sant Prepuci.

Va escriure un llibre sobre aquest tema, De Praeputio Dómini Nostri Jesu Christi Diatriba en el qual va reunir proves científiques que tancaran la boca als més escèptics.

I es que va arribar a la conclusió que el Sant Prepuci va pujar als Cels juntament amb Jesucrist, i un cop arribat allà s’hi va quedar, i de forma ben visible encara avui dia.

De fet, segons la seva recerca, el Sant Prepuci és allò que els infidels malcontents denominen “Anells de Saturn”, i que confonen amb cinturons de gasos i asteroïds entorn d’aquest planeta.

No cal dir que aquests descobriments el van fer mereixedor del reconeixement de la Santa Església, que sempre s’ha mostrat especialment sensible en tot allò que té a veure amb els descobriments científics, especialment si es relacionen amb el moviment dels astres (segurament el Sant Pare ens donaria la raó), i per tal motiu figura a l’Enciclopèdia Catòlica on, estranyament, no es fa referència a les dues obres cabdalsque hem descrit...

Vet ací doncs que definitivament es concilia la Fe amb la raó. Mitjançant la raó ens és ben fàcil acceptar que hi ha quelcom alrededor de Saturn; mitjançant la Fe arribem a reconéixer aquell objecte com un prepuci.

Tanmateix en aquesta ocasió hem de discrepar sobre una teoria tan fonamentada. I és que hi ha d’altres evidències que poden posar en qüestió els arguments d’Allatius.

Proper capítol: El Sant Prepuci al Segle XXI: L’estat de la qüestió.

El Sant Prepuci (V)

No parem de rebre emails d’ànim per al nostre reporter – ara de baixa- Guillem de Bàscara. Alabat sia Déu i la caritat del cor dels qui ens escriuen, i que Nostre Senyor els recompensi amb molts fills en edat escolar!

Ens agradaria donar millors noticies, però malauradament l’Avi no acaba de fer net. Va semblar que es refeia una mica, això sí, i fins i tot el facultatiu va autoritzar visites.

Fa un parell de dies, però, i coincidint amb una visita de dues mongetes de la Congregació del Crist de la Bona Mort que li van portar algunes de les seves especialitats culinàries, com ara Dits Incorruptes de Santa Catalina de xocolata i massapà, (que per cert va endrapar amb delit), va tornar a empitjorar.

De moment, doncs, torna a fer mala cara, la seva llengua sembla altre cop la samarreta del Barça i el seu estat d’ànim és el del Ronaldinho després de tirar-se mitja temporada de suplent.

I és que estem en mans del Senyor: Pols som, i a la pols tornarem, i a fe que l’Avi ja comença a fer olor de florit.

Però deixem aquest trist tema, que és hora de tornar a la nostra multisecular història.

Un afer lingüístic

En el nostre anterior episodi vam ser partíceps del contacte íntim entre la pell de Santa Catalina i el petit tros de cuir de Jesucrist, com ella s’hi referia.

Mes heus ací que n’hi va haver d’altres que van gaudir amb una major intensitat de les benaurances d’un Sant Prepuci tan delitós.

Estem parlant de Sor Agnes Blannbekin, una monja austriaca del segle XVIII, que va anar una passa més enllà.

Escoltem devotament les seves paraules, que podem trobar al seu llibre “Vida i revelacions”, de la seva pròpia llengua. Nosaltres intentarem no afegir-hi cap comentari si Déu vol:

Un dia , en combregar, vaig començar a pensar on estaria el prepuci de Jesucrist. I estava allí! De sobte vaig sentir a la llengua una petita pelleringa, com una clasca d’ou, d’una dolçor completament superlativa, i la vaig engolir. I tan bon punt l’havia engolida, vaig sentir novament a la llengua la dolça pellofa i, un cop més, la vaig engolir. I això ho vaig poder fer més de cent cops.

Tan gran va ser la dolçor que va sentir l’Agnes, que va sentir « una dolça transformació en tots els seus membres”. I quan diu tots suposem que es refereix a tots.

Mai no ens haguéssim arribat a imaginar les propietats organolèptiques de la pellofa, que semblen no desmereixer en res qualsevol esferificació del Ferran Adrià, i a més a un preu exageradament més mòdic.

Sentim però una certa llàstima per l’Agnes. Si hagués viscut a la nostra època, no dubtem que amb un producte com aquest hagués obtingut amb facilitat un parell d’estrelles Michelin, i ara podria formar trio al Polònia amb l’Adrià i la Ruscalleda. En el pitjor dels casos hagués pogut muntar una cadena de sex-shops catòlicament sostenibles, o de pizzeries tal i com d'altres ja han fet. La il·lustració que encapçala aquest post n'és una prova.

Tanmateix imaginem que alguns dels lectors d’aquestes pàgines, descreguts de mena, deuen esbossar somriures estúpids i pocasoltes, i fins i tot pel seu cap deuen passar pensaments procaços i pervertits.

Volem advertir-los que en d’altres èpoques malauradament trespassades tals actes i pensaments els haguéssin fet mereixedors de fer companyía a les andròmines que cremem joiosament la nit de Sant Joan. Potser no haurien de descartar, doncs, que un dia tornin aitals santificadores pràctiques amb l’ajut de Déu, Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, i els seus representants en les Cortes.

Recordeu que Déu ho veu tot. Qui avisa no és traïdor.

I és que estem en temps en que malauradament molts han substituït la Bíblia per lectures pecaminoses com ara llibres de Biologia o Química que contraposen Darwin a Jesucrist de manera que, caient en les urpes de Satanàs, exalcen la Raó sobre la Fe.

Doncs bé, si tantes i tantes dades sobre el Sant Prepuci encara no han obert la vostra ment (i la vostra cartera) a la llum de l’Església catòlica, en el proper episodi aportarem les dades definitives que mostren Fets Científics.

I és que la Ciència també es rendeix al Sant Prepuci.

Resteu a l’espera. Ja falta poc.

Proper episodi: Mecànica del moviment prepucial

El Sant Prepuci (IV)

Dediquem aquest episodi a un dels nostres redactors, en Guillem de Bàscara (Alt Empordà) , a qui afectuosament anomenem l'Avi, que a hores d’ara és a la sala d’intoxicats de l’Hospital de la Mare de Déu dels Tafaners, amb un curiós síndrome: Mostra marques blaves a l’index i el polze de la mà dreta, així com a la llengua, i síntomes de gastroenteritis.

De moment l’origen n’és desconegut, però es descarta el marisc, per quant el migrat sou que aquest modest mitjà d’informació pot proporcionar no arriba fins aquestes alegries, sino només, i que Déu el beneeixi, a l’entrepà de sardina.

Es va començar a trobar malament mentre feia la recerca -de la qual avui us fem partíceps- entre feixos de pergamins i muntanyes de polsegosos còdex i incunables a la biblioteca del convent dels Frares de la Caritat Ben Entesa. Precisament el podem veure xerrant amb el bondadós Abat en aquesta imatge. en un dia que, per cert, feia un fred que pelava.

Prometem els lectors informacions puntuals sobre el seu estat. Ànims, Avi!

Un prepuci de compromís

La nostra recerca arriba a un punt fonamental, en que les revelacions sobre el Sant Prepuci són espectaculars.

I les fonts de les que provenen són de fiabilitat contrastada, puix es tracta de Santa Catalina de Siena, una venerable Mare que ha estat guardonada amb el títol de Doctora de l’Església.

Paga la pena de conéixer-la una mica, per donar el just valor a les seves revelacions.

La Catalina (1347 – 1380) és una de les úniques tres Doctores de l’Església, tot i que era analfabeta. Entre d’altres mèrits es compta el d’haver estat una precursora avant la lettre de l’anorèxia i de la bulímia, el que juntament amb d’altres pràctiques la va portar a la presència del Senyor als 33 anys.

Res estrany per algú que va arribar a insertar-se trossos de fusta al coll per poder vomitar després de menjar, que es flagel·lava tres cops al dia fins arribar a fer-se sang o que, en els darrers dies de la seva vida, s’alimentava només amb aigua i (perdó) hòsties beneïdes, amb la qual cosa va aconseguir pesar poc més de 25 Kg. I això per parlar només dels suplicis menors que s'autoinflingia.

Tot això resultava agradable al Senyor, i, no cal dir-ho, a la Santa Mare Església, que a més pot presumir d’haver estat precursora en la promoció dels desordres alimentaris, el que sens dubte és una altra més de les seves aportacions al nostre way of life.

I fou així fins el punt que el dia de Carnestoltes de 1367 la pobra Catalina va tenir una inesperada visita.

Deixem que ens ho expliquin a Corazones.org, una devota web que us recomanem :

Un día jueves después de que Catalina había orado todo el día con extraordinaria fe, Nuestro Señor se le apareció y le dijo: "Ya que por amor a Mi has renunciado a todos los gozos terrenales y deseas gozarte solo en Mi, he resuelto solemnemente celebrar Mi esposorio contigo y tomarte como mi esposa en la fe".

Mientras el Señor hablaba, aparecieron muchos ángeles, su Santísima Madre, San Juan, San Pablo y Sto. Domingo (ella era de su orden). Y mientras el Rey David tocaba una dulce música en su arpa, nuestra amorosa Madre tomó la mano de Catalina y la puso en la mano de su Hijo. Entonces Jesús, puso un anillo de oro en el dedo de Catalina, y dijo: "Yo, tu creador y Salvador, te acepto como esposa

Ara bé... Realment es tractava d’un anell d’or?

Qui va transcriure la visió fou en Raimon de Capua, general dels Dominics, que fou el seu confessor, i una persona de no massa fiar per quant en alguna ocasió havia dit que les visions de la mossa eren "increïbles i fins i tot ridícules".

Doncs bé: Aquesta descripció no fou del grat de Catalina, que va afirmar en repetides ocasions què l’anell era, en realitat...el petit tros de cuir de Jesucrist que havia estat guardat després de la seva circuncisió: El Sant Prepuci!.

No cal dir que la imatge que il·lustra aquest post recull el singular moment. Aclucant els ulls, i apropant-vos fins un centimetre del monitor de l'ordinador el podreu distingir.

Per cert que, sense voler posar-hi marro, aquí hi veiem un afer de poligàmia, perquè d’altres monges, entre elles per cert Santa Teresa d’Àvila, varen reclamar també haver estat preses per esposes per Jesucrist. Podria ser, perquè a la vista d'una estàtua d'aquesta darrera el pudor ens impideix fer cap comentari. No cal dir que l’equip d’investigació de La Punyeta ha posat l’afer en coneixement dels Mossos d’Esquadra.

Però com hem dit l’Església va considerar extremadament sensacionals aquestes revelacions, i exemplar la seva vida, fins el punt de fer-la Santa... patrona d'Itàlia i copatrona d’Europa, amb Sant Brígida, de la qual hem parlat en un post anterior.

Com una mare agraïda, a més, va disposar el seu esquarterament després de la seva mort. El cos és a l’església de Minerva, a Roma, on es pot visitar. El cap és a Siena, a l’església de Santo Domenico, per a gaudi de petits i grans, i té un peu a la turística Venècia.

Quant al dit, és al museu de Siena. Durant anys els més devots han assegurat que eren capaços de distingir-hi el prepuci. Proveu-ho vosaltres !

Nosaltres, per la nostra part, també voldriem fer ofrena del nostre propi dit a la Santa Institució eclesial que ha propiciat models de vida tan feliços i desitjables, els ha elevat a l’altar per a emulació de les fidels, i ha augmentat la devoció mitjançant l’esquarterament i exposició de les seves despulles.

Amèn!

Proper capítol : Un afer lingüístic

El Sant Prepuci (III)

El Carles Porrons i la Vicenteta Torrada ens escriuen des de La Cava, al Baix Ebre, queixant-se d’aquest parèntesi que sol haver-hi entre la publicació de cada un dels nostres reportatges.

La tensió nerviosa que se’n resulta de l’espera, es lamenten, els hagués impedit de fer la migdiada si no hagués estat per l’ajut terapèutic d’un parell de gots d’aigua del Carme dels Pares Carmelites després de cada menjada.

Per aquells lectors que desconeguin aquest reputat producte fruit de l’enginy dels fills de la Santa Mare Església, només els voldriem informar que és 100% natural i ecològicament sostenible. Les seves virtuds cristianes es deuen a la seva composició d’essència de romaní, melissa, clau, canyella i un 80% d’alcool de 95º. Bon profit doncs.

Agraïm i difonem aquesta informació perque sabem que no són uns casos aïllats, i des d’aquí demanem comprensió a la resta dels afectats. Els nostres reporters fan el que poden; tot just tornar de Terra Santa, on van recollir les proves per al reportatge anterior, han hagut de fer un llarg periple per Europa, tal i com es veurà, per fer el que segueix aquestes línies.

Però tots els esforços són pocs per lectors tan fidels. Així doncs, i en nom de la fe que ens uneix continuem amb la saga del Sant Prepuci.

El Sant Prepuci 3 : El retorn

Vet aquí que, amb el terrabastall i la polseguera causats per la caiguda de l’Imperi Romà el Sant Prepuci havia quedat ocult.

Però reapareix a l’Edat Mitjana, i de quina manera. Diverses esglésies i abadíes a Europa asseguraven esser-ne posseïdores, en tot o en part, i amb proves documentals que en provaven l’autenticitat. A principis del segle XVI es podien comptar catorze prepucis: 9 a França, un altre a Lorena, un altre a Prússia, un altre a Amberes, un més a Santiago de Compostela i un altre a Roma, a Sant Joan Laterà.

Nosaltres mai no dubtaríem de la Santa Mare Església, i per tant suposem que totes aquestes Santes congregacions deien la veritat. Així doncs totes devien tenir trossos del mateix Sant Prepuci, per tant quan aquest devia ser enorme com correspon a persona tan principal. Era un prepuci de tres parells de collons, com si diguessim.

Com hi va arribar es desconeix. Algunes fonts asseguren que un Àngel va portar el prepuci a Carlemany, i que aquest el va dipositar a l’Abadia de Charroux. Precisament per aquest motiu es va crear en aquesta localitat la Confraria del Sant Prepuci. Els passos de Setmana Santa d’aquesta pietosa confraria, per cert, devien resultar dignes de veure.

La devoció pel prepuci anava a l’alça per la veneració que li professaven les dones que volien ser mares i a més perque se li van atribuir diversos miracles. Entre la resta de les seves propietats, a més, també hi havia la d’anestèsic i bon substitut de l'epidural. De fet es diu que Catalina de Valois, esposa d’Enric V d’Anglaterra, el va utilitzar per fer més passadors els dolors del part gràcies al seu aroma.

Un article tan útil va desfermar aviat les baralles entre les diferents esglésies i abadies que el posseïen, totes les quals asseguraven tenir l’únic veritable, el que comportava el dret a comercialitzar en exclusiva el Sagrat Merchandising.

I penseu que no estem parlant de poca cosa. En data tan tardana com el 1856 el Sant Prepuci va fer diversos miracles a França, la qual cosa va provocar el paroxisme dels fidels: es van vendre vint milions de medalles miraculoses de la Verge Maria, divuit milions de coure i dos milions d’or i plata.

Podem imaginar-nos, doncs, els pietosos monjos enfrontant-se amb tota mena d’instruments contundents, armes blanques i tècniques marcials en defensa de l'autenticitat del seu propi prepuci.

Fins aquí arriba la devoció a les sagrades relíquies de la SECAR (Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana)!

La il·lustració que encapçala aquest article mostra, per cert, un d'aquests Sants Pares disposat a defensar a capa i espasa el tros de pelleringa que aguanta amb la ma dreta.

La pendència va arribar fins el Sant Pare Innocenci III, que va dir que el millor era deixar l’elecció en mans de Déu.

Una sàvia decisió, ja que qui millor que el legítim propietari per arribar-lo a reconéixer. I és que en aquells temps els prepucis encara no estaven identificats amb microxip, tal i com es fa ara amb qualsevol animal de companyia.

El seu encert es va mostrar uns anys més tard quan la Verge Maria va visitar Santa Brígida (segons aquesta mateixa vident va explicar), i li va confirmar que el prepuci veritable era el que hi havia a Sant Joan Laterà a Roma, i que la resta no eren altra cosa que imitacions Made in China, com tants i tants articles que trobem als supermercats.

Aquesta mateixa Santa va tenir també d’altres revelacions, com ara el nombre de fuetades que va rebre Jesucrist. Segons ell mateix li va explicar en una xerrada informal que van tenir per allà el segle XIV, i ella transcriu, van ser 5480. Poca broma!

Unes revelacions tan importants, per cert, devien fonamentar que l'estimat Papa Joan Pau II, a qui aquí podem veure xerrant sobre el tema amb un amic, la declarés Copatrona d'Europa, juntament amb dos altres col·legues a les quals farem referència aviat, perquè també hi van dir la seva en l'afer que ens ocupa.

I és que mentrestant n’hi havia que havien recollit molta més informació sobre el Sant Prepuci, i que van aportar dades de gran valor.

De fet, llurs testimonis van deixar astorada i esmaperduda la comunitat catòlica.

I aquest serà l’objecte del proper episodi.

Properament: Un prepuci de compromís

El Sant Prepuci (II)

Gràcies siguin donades a tots aquells fidels seguidors de La Punyeta que aquests dies ens heu fet arribar tot d’enginyosos regals. La nostra redacció és a hores d’ara curulla de reproduccions del Diví Prepuci en forma de goma d’esborrar, gorra d’esqui o ratolí d’ordinador.

Especialment voldriem donar les gràcies a les Germanetes de la Divina Presentació del convent de Vallforta de Baix per la safata de deliciosos Prepuciets del Nen Jesús de cabell d’àngel. Records agraïts a la Mare Superiora i a l’estupenda cuinera, Sor Lulú del Diví Fanal.

La pista jueva: el prepuci perfumat

La cerca del Sant Prepuci comença ben a la vora de Betlem. I és que segons un Evangeli apòcrif (L’Evangeli Àrab de la infància) la sort de la cobejada pelleringa es descriu de la següent forma:

“L’anciana israelita (que havia practicat la circumcisio) va agafar el tros de pell i el va posar en una ampolla d’oli de nard. I tenia un fill perfumista, a qui li va entregar amb aquestes paraules: Guarda aquesta ampolla de nard perfumat, encara que te’n paguin tres-cents denaris”

Tres-cents denaris no són poca cosa, si sabem que en aquella època un denari constituia el salari diari d’un obrer. El seu equivalent avui en dia, doncs, poden ser deu mil euros. És un bon preu per un prepuci, i segurament si es mantingués podriem fer fira. No cal dir que alguns membres masculins de la redacció de La Punyeta, en conéixer aquesta informació, ja han escrit ofertes als Classificats de La Vanguàrdia.

Ara bé, a la vida les presses mai no són bones. I és que en l'Evangeli de Joan 12,4-5, en Judes Iscariot (i aquest en matèria de preus la sabia llarga) afirma que el valor d’una ampolla d’oli de nard era precisament de... tres-cents denaris!

Per tant un prepuci val el que ja sospitàvem: pràcticament zero.

I això tractant-se de Déu, que en el nostre cas encara hi hauriem d’afegir peles perquè ens l’agafés algú, i potser encara arronsant el nas, amb la punta dels dits i mala cara.

Però tornem al nostre protagonista. Vet aquí que malauradament el fill perfumista va trobar qui li va pagar més de tres-cents denaris, en metàl·lic o en espècie.

I és que la persona que va comprar l’ampolla en qüestió no era altra que... Maria Magdalena.

Com sabeu, aquesta apreciable i entenimentada senyora es guanyava la vida en el sector terciari, com a empresària autònoma que anunciava la seva activitat en les pàgines de contactes íntims de l’edició en papir del Jerusalem Post.

I sabem això perquè en la cèlebre escena en que aquesta bona dona perfuma els peus de Jesucrist ho fa, segons el mateix evangeli, amb l’oli de nard enriquit amb prepuci que havia adquirit a l’afortunat perfumista.

Això desvetlla en nosaltres dues reflexions. En primer lloc, la constatació que en una economia de mercat sempre n’hi ha que saben veure l’oportunitat allà on es presenta. Vegeu si no la fotografia del perfum que il·lustra aquest post: “Parfum Sacré”, que en la contraetiqueta especifica (segons ens han explicat) “Eau de Prepuce”. I és que el marketing ja està fet: només amb els seguidors d’en Kiko ja deuen fer caixa.

En segon lloc es posa de relleu que l’activitat de la Magdalena resultava ja aleshores tan lucrativa com ara, i en tot cas entre les més prestigioses i ben remunerades com dentista o Rei d’Espanya.

En el moment a que acabem de fer referència el prepuci surt de la història escrita. Durant llargs segles es va ignorar el seu parador, pel que semblava definitivament perdut.

Tanmateix va reaparéixer, i amb quin esplendor!

I aquest és justament el tema de què tractarem en el nostre proper reportatge.

Properament: El Sant Prepuci 3: el retorn

El Sant Prepuci (I)

Na Magdalena Borrego, de Campcentelles, ens envia un correu demanant més informacions religioses i santes.

A La Punyeta sempre agraïm la col·laboració dels lectors, més encara si la demanda és tan pietosa. És per això que avui encetem una història rigorosamente certa, tal i com tenim per costum, i que no desmereix en res la busca del Sant Graal. Des d’aquí proposem modestament que es porti a la pantalla gran, on pensem que pot tenir el mateix èxit que un guió de Dan Brown. Som-hi doncs.

El Sant Prepuci

Com és sabut Jesucrist va tenir l’encert d’anar a néixer a Palestina, un pais que des d’aleshores ha estat afavorit amb tota mena de benaurances.

També va escollir ser jueu, un poble que en justa recompensa ha gaudit dels favors celestials al llarg dels darrers dos mil anys. I per tant va ésser circumcidat tal i com és una curiosa costum entre els seguidors de la Torah. El dia 1 de Gener, precisament, se celebra la festa de la Circumcisió del Senyor.

Aquesta pràctica es deriva del fet que els prepucis no són excessivament grats al Pare Celestial. Fixem-nos que arribada l'ocasió no va dubtar en exigir-los com a contraprestació financera als fills varons del seu atribulat poble elegit.

Vet ací doncs que en el Llibre del Gènesi Déu va dir a Abraham:

“Aquest serà el meu pacte, que guardareu entre mi i entre vosaltres i la teva llavor despres de tu. Serà circumcidat tot mascle. Circumcidareu, doncs, la carn del vostre prepuci, i serà senyal del pacte entre mi i entre vosaltres”

L’objecte del pacte, com sabeu, era la possessió d'unes propietats immobiliàries a Canaan. Podem dir doncs amb tota propietat que, des del primer moment, el problema de l'Estat d'Israel és una bona collonada.

Però tornem a l'afer que ens ocupa. Aquesta cerimònia practicada sobre Nostre Senyor va deixar obert un interrogant que va preocupar durant segles els Pares de la SECAR (Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana), i que ha arribat gairebé fins els nostres dies: Què se’n va fer de la pelleringa un cop duta a terme la tan santa com quirúrgica pràctica sobre els genitals del Nen de la Mare?

I és que tal i com és sabut Nostre Senyor és Déu, i com a tal incorruptible. Per tant, també ho són les seves parts corporals, i mai millor expressat.

En bona lògica teològica, doncs. el prepuci no podia haver desaparegut, i havia d'estar en alguna banda!

Dues línies d’investigació

Com diria l’amic Acebes, conegut entre d'altres vessants pels seus impulsos pietosos, es van obrir dues línies d’investigació.

Seguns alguns, el Sant Prepuci hauria ascendit als Cels quan ho va fer Jesucrist, i s’hauria reconstituit en el Sant Penis. Això deixava oberta tanmateix una qüestió: Si una part de Nostre Senyor havia ascendit, també ho haurien hagut de fer les altres, com ara els Sants Cabells que li havien estat tallats al llarg de la seva vida, les Santes Ungles, o els Sants Fluïts Corporals que d’ell havien emanat i que no descriurem per respecte al lector.

Si era així, s’haurien reconstituit també? I és que en tals circumstàncies l’aspecte de Nostre Senyor seria el d'un hippie al festival de Woodstock, amb una llarga melena que fins i tot arribaria a arrossegar per terra, i unes ungles que serien el malson de qualsevol esteticienne.

D’altra banda cal pensar que tot plegat planteja un problema logístic de gran magnitud: Com havia pujat el Sant Prepuci (i tota la resta) al Cel? En quin tipus de Sants containers, i per mitjà de quins propulsors s’havia operat el trasllat? S’hauria produit just-in-time, això és, en el mateix moment de l’ascensió de manera que el Sant Penis hauria quedat reconstituït en el moment de l’arribada a la casa del Pare ? Com veiem el problema és ben complex.

Per aquests greus motius d’altres Pares de l’Església van proposar una hipòtesi diferent, i seductorament senzilla: Probablement Déu Nostre Senyor, en la seva benevolència, hauria disposat que tot aquest seguit de Santes Deixalles es quedés a la Terra.

Si aquest era el cas, una peça tan principal com el Sant Prepuci amb molta probabilitat tindria poders curatius i taumatúrgics, tal i com els tenien de manera ben demostrada el Sant Graal i d’altres objectes.

Tot això per no parlar dels seus poders militars. Quina seria, per exemple, la potència destructiva del Sant Prepuci sobre els enemics de la Fe?

Es feia urgent trobar-lo per mostrar al món la Veritat de l’església.

I així va ser com va començar la gran recerca.

Proper capítol: Una pista jueva: El prepuci perfumat.

Consultori kiko

Hem rebut una allau de correus fent precs i preguntes relatius al nostre darrer reportatge sobre els kikos, això és, l'autodenominat cami neocatecumenal. Com sabeu, es tracta d'una secta catòlica amb tant d'èxit que constitueix fins i tot un producte d'exportació, en gran part a Itàlia i països hispanoamericans.

Tant és així que paga la pena de fer un post per aclarir-los tots i cada un en aquest Consultori Kiko que encetem avui, i que deixem obert per a tots els dubtes que ens puguin plantejar els nostres germans.

Som-hi doncs!

----------------------------

Lorena Martínez Vidal – Lleida (capital)

Hola amics. Sóc la Lore. M’intriga saber quan una familia es pot considerar nombrosa i agradable als ull de Déu. N’hi ha prou amb tres fills? Quatre? Cinc? Sis? Set? Vuit?

Gràcies nogensmenys.

La punyeta. Estimada germana, no podem fer altra cosa que enganxar unes paraules d’en Kiko. Esperem que et resultin aclaridores. Apa!

"La paternidad responsable es dar la vida a diez, doce hijos, los que Dios mande"

Així que vinga que ja fem tard! Brillo !

----------------------------

Nelson Washington Rodrigues – Puerto Rico:

HOLA A TODOS,QUIERO LA LETRA DE LAS CANCIONES DE KIKO .

PA´ SOLLARMELAS CON E-NER-GÍA...UEPA...

!!!!!!!!!QUE CHEVERE!!!!!!!!!!NO LES PARECE?

GRACIAS !!!!!!!!!1 BYE...

La Punyeta: Estimat Nelson Washington, està clar que has pogut apreciar la potència de la nova cançó d’en Kiko (atenció a la lletra que està en castellà a partir del minut 01:11), o alguna altra. Has de saber que no ets ni molt menys l’únic. Veges, si no, com hi ha fins i tot un grup de rock amb un repertori format per cançons del nostre artista, a més de José Luis Perales i de Roberto Carlos.

Respecte al grup en qüestió, constitueix un exemple pietós sobre el que voldríem fixar l'atenció de l'amable lector. I és que cal ser un màster en gestió del temps (i dels diners) per viure amb un sou de conserge, mantenir sis fills i tenir temps per als assajos.

Es tracta, no ho dubtem, d’un prodigi tan gran com la multiplicació dels pans i els peixos. Però encara es pot superar estudiant, alhora, una llicenciatura en... Ciències Religioses!

Suposem que és a la mateixa Universitat on es cursa la Diplomatura en Militarisme Pacifista, o el màster en Pluviositat Seca.

----------------------------

Carmelo Juansito Rivera aka “CJ gangsta” – Spanish Harlem / New York City

te digo una cosa pa??

tus letras no tienen rima

asi nunka llegaras ala cima

te espero donde kieras...en cualkier eskina

porke tu lirica es mas bien fina...

espero q con los puños des mas lima!!!

La Punyeta. Amic CJ Gangsta, del teu missatge intuïm una certa crítica a les dots musicals d’en Kiko. Sápigues que això pot ser perillós inclús per algú que, com tu, porta a terme les seves activitats delictives i criminals al Spanish Harlem. I per dos motius:

- En primer lloc perquè les crítiques a l’obra artística d’en Kiko estan inspirades pel Diable, com ell mateix va posar de relleu quan n’hi va haver que van expressar horror per les seves pintures a l’Almudena comparant-les amb un recordatori de primera comunió infinitament ampliat. Llegeix això i tremola, man.

- En segon lloc perque el Senyor et pot pagar amb la mateixa moneda. Sense que t’ho prenguis com una amenaça, broder, aquí queda aquesta lyrics d’un hit del Kiko:

Venimos a tu mesa,

sellaremos tu pacto, 

comeremos tu carne,

tu sangre nos limpiará. 

----------------------------

Erik Pujals – La Palma d’Ebre

Ola sok l’Erik i em pika un ou. No sé pq us mengeu l’olla feu kom io us stireu al sofa poseu la tele i us raskeu les pilotes. És facil, produktiu i a sobre no emprenyeu ningu. Proveu-ho.

La Punyeta. Benvolgut Erik, et donem les gràcies pel teu encoratjador missatge. Les activitats a què fas referència són les que l’equip de La Punyeta duu a terme habitualment, i prometem intensificar-les en el futur.

Shalom.

----------------------------

Salva i Regina - Barsalona

Germans del bloc:

Hem sentit la crida kika i voldríem entendre a què es fa referència amb allò de donar un percentatge del sou i la venda dels bens. No tindrieu algun exemple? Ens apressa desfer-nos d’alguns milers d’euros que hem estalviat després de treballar vuit hores al dia, i vuit dies a la setmana en un Mc Donalds durant vuit anys. La pau sigui amb vosaltres.

La Punyeta. Estimats germans, nosaltres també teníem aquest dubte. Però hem fet un treball de recerca a Internet i hem aconseguit alguns testimonis que us poden servir.

Els noms han estat inventats per tal de preservar la confidencialitat de les fonts:

Cicciolina Caracciolo – Palermo (traduït de l’italià). Testimoni.

"A nosotros -me confiesa una señora- se nos dijo que vendiéramos lo que tuviéramos. No teniendo nada más que algo de oro, lo vendí y me obligaron a entregar la suma conseguida, unas 600.000 liras. En aquella noche, sólo en una comunidad, fueron recogidos en "el saco de las inmundicias" unos 40 millones de liras. Pregunté dónde pararía aquel dinero, y el catequista me respondió queno debía pedir ninguna explicación. Queriendo yo esclarecer la cosa, me rebatió diciendo que debía convencerme de que estaba endemoniada...

Angustio Romero – Cuenca. Testimoni.

La traca final llega por la tarde. Si, es una gran sorpresa. HAY QUE PASAR DOS BOLSAS. La primera bolsa es para pagar la convivencia, incluyendo los gastos de los catequistas y de algun hermano, ya que los catequistas no aportan un centimo, porque o bien no tiene dinero, o bien es un servicio a los hermanos, y son ellos quienes lo tienen que pagar -son dos explicaciones que me han llegado a dar los catequistas-.
La segunda bolsa, es para ayudar a la gente a poner la palabra en practica, si, esa de vender los bienes y darlo a los pobres. Todo lo que vaya a esa bolsa sera para los gastos de evangelizacion En esa bolsa la gente echa de todo, repito, de todo: convencidos de que asi van a poner en practica la palabra y movidos por la emocion del momento, las mujeres echan las joyas que se pusieron el sabado por la noche durante la eucaristia, los hombres echan relojes, fajos de billetes que tenian para el viaje de vuelta, etc. Incluso está permitido echar vales, es decir, "vale por el dinero que me den por el coche", luego venden lo que hayan escrito y entregan el dinero.

Lo curioso, es que este dinero no pasa ningun control y no se ingresa en la cuenta de la fundación neocatecumenal de la sagrada familia para no tener que dar cuentas a los obispos, en el caso que sea, sino que se le da en contante y sonante a los "pobres" interesados.

Evangelina Ruinas – Poblado Chabolista El Resuello (Madrid). Testimoni.

Cuando hice con mi comunidad el 2º Escrutinio, como bien dice Clara111, tienes que vender tus bienes, aquellos que tú consideres que te aparten de Dios. Como en esa época, mi marido y yo estábamos en la etapa eufórica de ser neocatecumenales, decidimos "desprendernos" de la mitad de unos ahorros que teníamos en el banco, a parte de otras cosas personales privadas de cada uno.
Cuando los catequistas nos visitaron para proceder a "escrutarnos", antes nos hicieron pasar uno a uno (lógicamente, los matrimonios iban juntos), para preguntarnos de qué nos habíamos desprendido. Cuando le dijimos la cantidad de dinero (fue 1.000.000 de pesetas), nos preguntaron ¿Y por qué nos os desprendéis de todo?. "Porque Dios os promete que se os dará el ciento por uno" (palabras textuales de los catequistas). Y yo me pregunto ¿dónde está ese ciento por uno?. En ese momento estaba esperando mi segundo hijo (luego vinieron los otros tres, uno por año). A no ser que Dios quisiera darme ese ciento por uno en hijos, claro. Pero entonces, ¿cómo los alimento?. Mi marido sigue con un sueldo de unos 1.000 € mensuales. Y de ahí, tenemos que comer siete personas todos los meses.
(...)
Sin embargo, como pasaba también en la comunidad de Clara111, veíamos hermanos que crecían como la espuma: podían comprarse trajes para estrenar en la Pascua, zapatos de 15.000 pesetas, cenas, relojes de oro, cambiar de coche, etc., etc.

----------------------------

Iracundo Cabral– Ciudad de Buenos Aires

De verdad tu quien te crres para estar revelando las cosas del camino no sabes que las cosas que te enseñan ahi solo deven quedar gravadas en tu corazon...por personas como tu disculpame q te lo diga se inician las sectas si sabes tanto tb leeras lo que dice que si vas hablar mejor atate una soga al cuello y botate al mar esa es mejor muerte que contar las cosas que no deves...

La Punyeta. Estimat Iracundo, lamentem que hagis interpretat la nostra modesta aportació com una crítica. De tota manera, i sense propòsit d’ofendre, de moment optem per no lligar-nos una soga al coll. Quant a llençar-nos al mar, sí que seguirem el teu encertat consell però esperarem el proper juliol. Vingui la pau a tu.

----------------------------

Hermenegildo Corleone – República Oriental del Uruguay

Sos un enfermo y con seguridad negro traumado con complejos de doctor y segregado por ser un paria americano. no tenés la mas puta idea de lo que es el camino y encima juzgas. diga que estoy en Uruguay sino te cago a palos por mongólico.

La Punyeta. Gràcies Hermenegildo pel teu comentari, que mostra el fervor cristià que ha fet cèlebre l'Església al llarg dels segles. De moment l’equip de La Punyeta descarta passar el proper cap de setmana a Montevideo, com teniem planificat. Ara mateix cancel·lem la reserva amb Ryanair.

----------------------------

Janeyra Walkyria Ordoñes Sosa - Cuatemala

Muchas Gracias a ustedes hermanos, porque sin gente como ustedes que realice las persecuciones, las calumnias, todo aquello que Jesucristo nos dijo que pasaria, quizás no tendriamos la gracia de Dios para seguir su camino. Les invito a participar de este camino, he visto y escuchado a muchos como ustedes criticar y humillar al Camino Neocatecumenal que se han convertido y ahora estan viviendo en la gracia de Dios.
Shaloom

La Punyeta. Moltes gràcies a tu germana Janeyra Walkyria. No dubtis que seguirem calumniant i perseguint gràcies a Déu. Quant a la teva amable invitació per seguir el camí, de moment ho hem de descartar perquè preferim fer una via verda. El mes que ve farem Tortosa – Horta de Sant Joan en BTT. Hi estàs convidada.

----------------------------

Jordy Deulofeu - Matadapera

Estimats kikaires. No creieu que hem de donar massa calers al germà Kiko? Voleu dir que l’Església de Nostre Senyor no té pela llarga? Ho dic perquè veig que dóna per fer fins i tot un fastuós temple a Galilea amb gespa... en ple desert com es veu a la foto! D’altra banda observem que a les actuacions en Kiko sembla portar roba de bona qualitat. De què treballa per pagar-se-la?

Salutacions en Cristo Jesú.

La Punyeta. De cap manera estimat Jordy. Mai no hi ha prou diners per a l’Església. Llegeix si no els següents paràgrafs.

Los obispos esperan negociar el nuevo sistema de financiación con estos criterios. Primero, el Estado español "no es laico, sino aconfesional" y, por tanto, está obligado por la Constitución a colaborar "al sostenimiento económico de la Iglesia católica sin que tal situación pueda calificarse de privilegio".

La Conferencia Episcopal Española (CEE) aprobó esta semana en asamblea general sus presupuestos para 2006 por valor de 157,71 millones de euros, de los que 144,24 proceden de las arcas del Estado con el calificativo de "asignación tributaria", es decir, vía recaudación en el IRPF (en torno al 80%) o por aportación directa de Hacienda.

Com, si no, es podria finançar la labor apostòlica i pastoral de la COPE?

Respecte a la gespa en el desert, gràcies per la foto que ens fas arribar, però t’hem de dir que és necessària i grata a Déu per dos motius. En primer lloc perquè queda bé. En segon lloc perquè pot constituir un bon hàbitat per al caribú, un simpatic mamífer remugant de la familia dels cèrvids, ara que els seus territoris de pastura al Canadà estan amenaçats per prospeccions petrolieres.

Quant a la feina d'en Kiko, recorda, home de poca fe, que Déu proveeix els seus servents. I punt.

Amb Déu, germà.

I no oblidis posar la creu a la casella de l’Església Catòlica a l’IRPF