La punyeta

El Sant Prepuci (VI)

2008-01-17T17:12:00.000+01:00

Benvolguts germans, hem rebut una bona quantitat de corones de flors adreçades a l’Avi.

Us en donem les gràcies, i de part d’en Guillem preguem per tal que el Sant Prepuci us ho agraeixi lliurant-vos de les patrulles dels Mossos que sol haver-hi als voltants de la discoteca on soleu anar el dissabte nit, de manera que pugueu combinar com soleu fer alcool, velocitat, drogues diverses i us del mòbil.

I és que no hi ha de què preocupar-se. En Guillem s’ha recuperat plenament i com veieu gaudeix de millor humor i aspecte que mai, un cop els facultatius van trobar l’agent causant de la seva progressiva transformació en Pare Barrufet.

A la fi va resultar que, per una confusió lamentable, les Germanetes havien confòs la sucrera amb un pot d’àntrax que guarden al mateix armari de la cuina, amb els efectes tòxics en els Dits Incorruptes de Santa Catalina que podeu imaginar. Es tracta d’un fenòmen inexplicable que sens cap mena de dubte és obra del Maligne, també conegut per Satán o Mefistòfil. Des d’aquí preguem per tal que sigui posat a disposició judicial el més aviat possible.

Malauradament la inspectora Matafaluga dels Mossos de Vic no és de la mateixa opinió, i en aquest moment les integrants de la devota congregació es troben entre reixes a l’espera que es resolgui aquest malaurat malentès.

Mecànica del Moviment Prepucial

Les evidències místiques en favor de la Santedad del Diví Prepuci s’han acumulat aquestes darreres setmanes.

Tanmateix alguns lectors incrèduls ens han fet arribar missatges insultants afirmant que aitals fets no semblaven altra cosa que deliris de ments transtornades per la Santa Mare Església, i que alguna cosa hi tindrien a veure les condicions higièniques nul·les dels convents, l’anorèxia, les tortures rebudes i autoinflingides i un rentat de cervell continu des de la infància.

Així de rancuniosos han estat sempre els enemics de la Fe, des dels dies de l’Imperi Romà. La Historia demostra que l’única manera que acceptin les evidències és experimentant personalment, en viu i en directe, el fenòmen de combinació amb l’oxígen que denominem combustió, per dir-ho en la terminología científica que tant els agrada.

Tanmateix ara estem en temps en que arguments tan directes han perdut prestigi, ja que l’aplicació del protocol de Kyoto obliga a una reducció de les emissions de CO2 que són el lamentable residu d’uns arguments tan eficaços.

I és per això que hem de recórrer a un argument científic al voltant del Sant Prepuci. Ens el proporciona Leo Allatius.

L’amic Leo va néixer a Chios el 1586, i va desenvolupar la seva carrera sota la protecció del Papa Gregori XV. Va rebre el grau de Doctor en Medicina, i va treballar a la Biblioteca del Vaticà, protegit per diversos Papes, fins la seva mort. Va ser autor d’uns quants llibres, dels quals es conserven 150 volums. Això mostra que en els temps en que no hi havia televisió ni Internet la gent ocupava el temps amb coses ben productives, com aviat podrem comprovar.

Estem parlant d’un erudtit en tots els sentits, a la ploma del qual devem per exemple el primer tractat modern sobre els vampirs, De Graecorum hodie quirundam opinationabus, en que desenvolupa detalladament la vida i costums d’aquests poc amistosos habitants de les tenebres.

Deia, per exemple, que el vampir crida les seves víctimes; si aquestes es giren, aleshores es converteixen en presa fàcil. Però malauradament per ells no tenen la possibilitat de cridar dos cops, per la qual la millor manera d’evitar el seu atac és no fer-los cas quan criden el nostre nom.

És una mica com el que ens passa amb aquests amics pesats que no voldríem trobar pel carrer: Cal fer com si no els veiessim, fins i tot si ens saluden. Ara constatem que aquest comportament té un fonament històric, i que està fins i tot reconegut per la SECAR!

Però les inquietuds científiques de l’amic Allatius anaven molt més lluny, i es que va desenvolupar una teoria científica al voltant del Sant Prepuci.

Va escriure un llibre sobre aquest tema, De Praeputio Dómini Nostri Jesu Christi Diatriba en el qual va reunir proves científiques que tancaran la boca als més escèptics.

I es que va arribar a la conclusió que el Sant Prepuci va pujar als Cels juntament amb Jesucrist, i un cop arribat allà s’hi va quedar, i de forma ben visible encara avui dia.

De fet, segons la seva recerca, el Sant Prepuci és allò que els infidels malcontents denominen “Anells de Saturn”, i que confonen amb cinturons de gasos i asteroïds entorn d’aquest planeta.

No cal dir que aquests descobriments el van fer mereixedor del reconeixement de la Santa Església, que sempre s’ha mostrat especialment sensible en tot allò que té a veure amb els descobriments científics, especialment si es relacionen amb el moviment dels astres (segurament el Sant Pare ens donaria la raó), i per tal motiu figura a l’Enciclopèdia Catòlica on, estranyament, no es fa referència a les dues obres cabdalsque hem descrit...

Vet ací doncs que definitivament es concilia la Fe amb la raó. Mitjançant la raó ens és ben fàcil acceptar que hi ha quelcom alrededor de Saturn; mitjançant la Fe arribem a reconéixer aquell objecte com un prepuci.

Tanmateix en aquesta ocasió hem de discrepar sobre una teoria tan fonamentada. I és que hi ha d’altres evidències que poden posar en qüestió els arguments d’Allatius.

Proper capítol: El Sant Prepuci al Segle XXI: L’estat de la qüestió.

El Sant Prepuci (V)

2007-12-21T22:21:00.001+01:00

No parem de rebre emails d’ànim per al nostre reporter – ara de baixa- Guillem de Bàscara. Alabat sia Déu i la caritat del cor dels qui ens escriuen, i que Nostre Senyor els recompensi amb molts fills en edat escolar!

Ens agradaria donar millors noticies, però malauradament l’Avi no acaba de fer net. Va semblar que es refeia una mica, això sí, i fins i tot el facultatiu va autoritzar visites.

Fa un parell de dies, però, i coincidint amb una visita de dues mongetes de la Congregació del Crist de la Bona Mort que li van portar algunes de les seves especialitats culinàries, com ara Dits Incorruptes de Santa Catalina de xocolata i massapà, (que per cert va endrapar amb delit), va tornar a empitjorar.

De moment, doncs, torna a fer mala cara, la seva llengua sembla altre cop la samarreta del Barça i el seu estat d’ànim és el del Ronaldinho després de tirar-se mitja temporada de suplent.

I és que estem en mans del Senyor: Pols som, i a la pols tornarem, i a fe que l’Avi ja comença a fer olor de florit.

Però deixem aquest trist tema, que és hora de tornar a la nostra multisecular història.

Un afer lingüístic

En el nostre anterior episodi vam ser partíceps del contacte íntim entre la pell de Santa Catalina i el petit tros de cuir de Jesucrist, com ella s’hi referia.

Mes heus ací que n’hi va haver d’altres que van gaudir amb una major intensitat de les benaurances d’un Sant Prepuci tan delitós.

Estem parlant de Sor Agnes Blannbekin, una monja austriaca del segle XVIII, que va anar una passa més enllà.

Escoltem devotament les seves paraules, que podem trobar al seu llibre “Vida i revelacions”, de la seva pròpia llengua. Nosaltres intentarem no afegir-hi cap comentari si Déu vol:

Un dia , en combregar, vaig començar a pensar on estaria el prepuci de Jesucrist. I estava allí! De sobte vaig sentir a la llengua una petita pelleringa, com una clasca d’ou, d’una dolçor completament superlativa, i la vaig engolir. I tan bon punt l’havia engolida, vaig sentir novament a la llengua la dolça pellofa i, un cop més, la vaig engolir. I això ho vaig poder fer més de cent cops.

Tan gran va ser la dolçor que va sentir l’Agnes, que va sentir « una dolça transformació en tots els seus membres”. I quan diu tots suposem que es refereix a tots.

Mai no ens haguéssim arribat a imaginar les propietats organolèptiques de la pellofa, que semblen no desmereixer en res qualsevol esferificació del Ferran Adrià, i a més a un preu exageradament més mòdic.

Sentim però una certa llàstima per l’Agnes. Si hagués viscut a la nostra època, no dubtem que amb un producte com aquest hagués obtingut amb facilitat un parell d’estrelles Michelin, i ara podria formar trio al Polònia amb l’Adrià i la Ruscalleda. En el pitjor dels casos hagués pogut muntar una cadena de sex-shops catòlicament sostenibles, o de pizzeries tal i com d'altres ja han fet. La il·lustració que encapçala aquest post n'és una prova.

Tanmateix imaginem que alguns dels lectors d’aquestes pàgines, descreguts de mena, deuen esbossar somriures estúpids i pocasoltes, i fins i tot pel seu cap deuen passar pensaments procaços i pervertits.

Volem advertir-los que en d’altres èpoques malauradament trespassades tals actes i pensaments els haguéssin fet mereixedors de fer companyía a les andròmines que cremem joiosament la nit de Sant Joan. Potser no haurien de descartar, doncs, que un dia tornin aitals santificadores pràctiques amb l’ajut de Déu, Sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, i els seus representants en les Cortes.

Recordeu que Déu ho veu tot. Qui avisa no és traïdor.

I és que estem en temps en que malauradament molts han substituït la Bíblia per lectures pecaminoses com ara llibres de Biologia o Química que contraposen Darwin a Jesucrist de manera que, caient en les urpes de Satanàs, exalcen la Raó sobre la Fe.

Doncs bé, si tantes i tantes dades sobre el Sant Prepuci encara no han obert la vostra ment (i la vostra cartera) a la llum de l’Església catòlica, en el proper episodi aportarem les dades definitives que mostren Fets Científics.

I és que la Ciència també es rendeix al Sant Prepuci.

Resteu a l’espera. Ja falta poc.

Proper episodi: Mecànica del moviment prepucial

El Sant Prepuci (IV)

2007-12-19T19:43:00.001+01:00

Dediquem aquest episodi a un dels nostres redactors, en Guillem de Bàscara (Alt Empordà) , a qui afectuosament anomenem l'Avi, que a hores d’ara és a la sala d’intoxicats de l’Hospital de la Mare de Déu dels Tafaners, amb un curiós síndrome: Mostra marques blaves a l’index i el polze de la mà dreta, així com a la llengua, i síntomes de gastroenteritis.

De moment l’origen n’és desconegut, però es descarta el marisc, per quant el migrat sou que aquest modest mitjà d’informació pot proporcionar no arriba fins aquestes alegries, sino només, i que Déu el beneeixi, a l’entrepà de sardina.

Es va començar a trobar malament mentre feia la recerca -de la qual avui us fem partíceps- entre feixos de pergamins i muntanyes de polsegosos còdex i incunables a la biblioteca del convent dels Frares de la Caritat Ben Entesa. Precisament el podem veure xerrant amb el bondadós Abat en aquesta imatge. en un dia que, per cert, feia un fred que pelava.

Prometem els lectors informacions puntuals sobre el seu estat. Ànims, Avi!

Un prepuci de compromís

La nostra recerca arriba a un punt fonamental, en que les revelacions sobre el Sant Prepuci són espectaculars.

I les fonts de les que provenen són de fiabilitat contrastada, puix es tracta de Santa Catalina de Siena, una venerable Mare que ha estat guardonada amb el títol de Doctora de l’Església.

Paga la pena de conéixer-la una mica, per donar el just valor a les seves revelacions.

La Catalina (1347 – 1380) és una de les úniques tres Doctores de l’Església, tot i que era analfabeta. Entre d’altres mèrits es compta el d’haver estat una precursora avant la lettre de l’anorèxia i de la bulímia, el que juntament amb d’altres pràctiques la va portar a la presència del Senyor als 33 anys.

Res estrany per algú que va arribar a insertar-se trossos de fusta al coll per poder vomitar després de menjar, que es flagel·lava tres cops al dia fins arribar a fer-se sang o que, en els darrers dies de la seva vida, s’alimentava només amb aigua i (perdó) hòsties beneïdes, amb la qual cosa va aconseguir pesar poc més de 25 Kg. I això per parlar només dels suplicis menors que s'autoinflingia.

Tot això resultava agradable al Senyor, i, no cal dir-ho, a la Santa Mare Església, que a més pot presumir d’haver estat precursora en la promoció dels desordres alimentaris, el que sens dubte és una altra més de les seves aportacions al nostre way of life.

I fou així fins el punt que el dia de Carnestoltes de 1367 la pobra Catalina va tenir una inesperada visita.

Deixem que ens ho expliquin a Corazones.org, una devota web que us recomanem :

Un día jueves después de que Catalina había orado todo el día con extraordinaria fe, Nuestro Señor se le apareció y le dijo: "Ya que por amor a Mi has renunciado a todos los gozos terrenales y deseas gozarte solo en Mi, he resuelto solemnemente celebrar Mi esposorio contigo y tomarte como mi esposa en la fe".

Mientras el Señor hablaba, aparecieron muchos ángeles, su Santísima Madre, San Juan, San Pablo y Sto. Domingo (ella era de su orden). Y mientras el Rey David tocaba una dulce música en su arpa, nuestra amorosa Madre tomó la mano de Catalina y la puso en la mano de su Hijo. Entonces Jesús, puso un anillo de oro en el dedo de Catalina, y dijo: "Yo, tu creador y Salvador, te acepto como esposa

Ara bé... Realment es tractava d’un anell d’or?

Qui va transcriure la visió fou en Raimon de Capua, general dels Dominics, que fou el seu confessor, i una persona de no massa fiar per quant en alguna ocasió havia dit que les visions de la mossa eren "increïbles i fins i tot ridícules".

Doncs bé: Aquesta descripció no fou del grat de Catalina, que va afirmar en repetides ocasions què l’anell era, en realitat...el petit tros de cuir de Jesucrist que havia estat guardat després de la seva circuncisió: El Sant Prepuci!.

No cal dir que la imatge que il·lustra aquest post recull el singular moment. Aclucant els ulls, i apropant-vos fins un centimetre del monitor de l'ordinador el podreu distingir.

Per cert que, sense voler posar-hi marro, aquí hi veiem un afer de poligàmia, perquè d’altres monges, entre elles per cert Santa Teresa d’Àvila, varen reclamar també haver estat preses per esposes per Jesucrist. Podria ser, perquè a la vista d'una estàtua d'aquesta darrera el pudor ens impideix fer cap comentari. No cal dir que l’equip d’investigació de La Punyeta ha posat l’afer en coneixement dels Mossos d’Esquadra.

Però com hem dit l’Església va considerar extremadament sensacionals aquestes revelacions, i exemplar la seva vida, fins el punt de fer-la Santa... patrona d'Itàlia i copatrona d’Europa, amb Sant Brígida, de la qual hem parlat en un post anterior.

Com una mare agraïda, a més, va disposar el seu esquarterament després de la seva mort. El cos és a l’església de Minerva, a Roma, on es pot visitar. El cap és a Siena, a l’església de Santo Domenico, per a gaudi de petits i grans, i té un peu a la turística Venècia.

Quant al dit, és al museu de Siena. Durant anys els més devots han assegurat que eren capaços de distingir-hi el prepuci. Proveu-ho vosaltres !

Nosaltres, per la nostra part, també voldriem fer ofrena del nostre propi dit a la Santa Institució eclesial que ha propiciat models de vida tan feliços i desitjables, els ha elevat a l’altar per a emulació de les fidels, i ha augmentat la devoció mitjançant l’esquarterament i exposició de les seves despulles.

Amèn!

Proper capítol : Un afer lingüístic

El Sant Prepuci (III)

2007-12-16T10:02:00.000+01:00

El Carles Porrons i la Vicenteta Torrada ens escriuen des de La Cava, al Baix Ebre, queixant-se d’aquest parèntesi que sol haver-hi entre la publicació de cada un dels nostres reportatges.

La tensió nerviosa que se’n resulta de l’espera, es lamenten, els hagués impedit de fer la migdiada si no hagués estat per l’ajut terapèutic d’un parell de gots d’aigua del Carme dels Pares Carmelites després de cada menjada.

Per aquells lectors que desconeguin aquest reputat producte fruit de l’enginy dels fills de la Santa Mare Església, només els voldriem informar que és 100% natural i ecològicament sostenible. Les seves virtuds cristianes es deuen a la seva composició d’essència de romaní, melissa, clau, canyella i un 80% d’alcool de 95º. Bon profit doncs.

Agraïm i difonem aquesta informació perque sabem que no són uns casos aïllats, i des d’aquí demanem comprensió a la resta dels afectats. Els nostres reporters fan el que poden; tot just tornar de Terra Santa, on van recollir les proves per al reportatge anterior, han hagut de fer un llarg periple per Europa, tal i com es veurà, per fer el que segueix aquestes línies.

Però tots els esforços són pocs per lectors tan fidels. Així doncs, i en nom de la fe que ens uneix continuem amb la saga del Sant Prepuci.

El Sant Prepuci 3 : El retorn

Vet aquí que, amb el terrabastall i la polseguera causats per la caiguda de l’Imperi Romà el Sant Prepuci havia quedat ocult.

Però reapareix a l’Edat Mitjana, i de quina manera. Diverses esglésies i abadíes a Europa asseguraven esser-ne posseïdores, en tot o en part, i amb proves documentals que en provaven l’autenticitat. A principis del segle XVI es podien comptar catorze prepucis: 9 a França, un altre a Lorena, un altre a Prússia, un altre a Amberes, un més a Santiago de Compostela i un altre a Roma, a Sant Joan Laterà.

Nosaltres mai no dubtaríem de la Santa Mare Església, i per tant suposem que totes aquestes Santes congregacions deien la veritat. Així doncs totes devien tenir trossos del mateix Sant Prepuci, per tant quan aquest devia ser enorme com correspon a persona tan principal. Era un prepuci de tres parells de collons, com si diguessim.

Com hi va arribar es desconeix. Algunes fonts asseguren que un Àngel va portar el prepuci a Carlemany, i que aquest el va dipositar a l’Abadia de Charroux. Precisament per aquest motiu es va crear en aquesta localitat la Confraria del Sant Prepuci. Els passos de Setmana Santa d’aquesta pietosa confraria, per cert, devien resultar dignes de veure.

La devoció pel prepuci anava a l’alça per la veneració que li professaven les dones que volien ser mares i a més perque se li van atribuir diversos miracles. Entre la resta de les seves propietats, a més, també hi havia la d’anestèsic i bon substitut de l'epidural. De fet es diu que Catalina de Valois, esposa d’Enric V d’Anglaterra, el va utilitzar per fer més passadors els dolors del part gràcies al seu aroma.

Un article tan útil va desfermar aviat les baralles entre les diferents esglésies i abadies que el posseïen, totes les quals asseguraven tenir l’únic veritable, el que comportava el dret a comercialitzar en exclusiva el Sagrat Merchandising.

I penseu que no estem parlant de poca cosa. En data tan tardana com el 1856 el Sant Prepuci va fer diversos miracles a França, la qual cosa va provocar el paroxisme dels fidels: es van vendre vint milions de medalles miraculoses de la Verge Maria, divuit milions de coure i dos milions d’or i plata.

Podem imaginar-nos, doncs, els pietosos monjos enfrontant-se amb tota mena d’instruments contundents, armes blanques i tècniques marcials en defensa de l'autenticitat del seu propi prepuci.

Fins aquí arriba la devoció a les sagrades relíquies de la SECAR (Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana)!

La il·lustració que encapçala aquest article mostra, per cert, un d'aquests Sants Pares disposat a defensar a capa i espasa el tros de pelleringa que aguanta amb la ma dreta.

La pendència va arribar fins el Sant Pare Innocenci III, que va dir que el millor era deixar l’elecció en mans de Déu.

Una sàvia decisió, ja que qui millor que el legítim propietari per arribar-lo a reconéixer. I és que en aquells temps els prepucis encara no estaven identificats amb microxip, tal i com es fa ara amb qualsevol animal de companyia.

El seu encert es va mostrar uns anys més tard quan la Verge Maria va visitar Santa Brígida (segons aquesta mateixa vident va explicar), i li va confirmar que el prepuci veritable era el que hi havia a Sant Joan Laterà a Roma, i que la resta no eren altra cosa que imitacions Made in China, com tants i tants articles que trobem als supermercats.

Aquesta mateixa Santa va tenir també d’altres revelacions, com ara el nombre de fuetades que va rebre Jesucrist. Segons ell mateix li va explicar en una xerrada informal que van tenir per allà el segle XIV, i ella transcriu, van ser 5480. Poca broma!

Unes revelacions tan importants, per cert, devien fonamentar que l'estimat Papa Joan Pau II, a qui aquí podem veure xerrant sobre el tema amb un amic, la declarés Copatrona d'Europa, juntament amb dos altres col·legues a les quals farem referència aviat, perquè també hi van dir la seva en l'afer que ens ocupa.

I és que mentrestant n’hi havia que havien recollit molta més informació sobre el Sant Prepuci, i que van aportar dades de gran valor.

De fet, llurs testimonis van deixar astorada i esmaperduda la comunitat catòlica.

I aquest serà l’objecte del proper episodi.

Properament: Un prepuci de compromís

El Sant Prepuci (II)

2007-12-14T20:21:00.000+01:00

Gràcies siguin donades a tots aquells fidels seguidors de La Punyeta que aquests dies ens heu fet arribar tot d’enginyosos regals. La nostra redacció és a hores d’ara curulla de reproduccions del Diví Prepuci en forma de goma d’esborrar, gorra d’esqui o ratolí d’ordinador.

Especialment voldriem donar les gràcies a les Germanetes de la Divina Presentació del convent de Vallforta de Baix per la safata de deliciosos Prepuciets del Nen Jesús de cabell d’àngel. Records agraïts a la Mare Superiora i a l’estupenda cuinera, Sor Lulú del Diví Fanal.

La pista jueva: el prepuci perfumat

La cerca del Sant Prepuci comença ben a la vora de Betlem. I és que segons un Evangeli apòcrif (L’Evangeli Àrab de la infància) la sort de la cobejada pelleringa es descriu de la següent forma:

“L’anciana israelita (que havia practicat la circumcisio) va agafar el tros de pell i el va posar en una ampolla d’oli de nard. I tenia un fill perfumista, a qui li va entregar amb aquestes paraules: Guarda aquesta ampolla de nard perfumat, encara que te’n paguin tres-cents denaris”

Tres-cents denaris no són poca cosa, si sabem que en aquella època un denari constituia el salari diari d’un obrer. El seu equivalent avui en dia, doncs, poden ser deu mil euros. És un bon preu per un prepuci, i segurament si es mantingués podriem fer fira. No cal dir que alguns membres masculins de la redacció de La Punyeta, en conéixer aquesta informació, ja han escrit ofertes als Classificats de La Vanguàrdia.

Ara bé, a la vida les presses mai no són bones. I és que en l'Evangeli de Joan 12,4-5, en Judes Iscariot (i aquest en matèria de preus la sabia llarga) afirma que el valor d’una ampolla d’oli de nard era precisament de... tres-cents denaris!

Per tant un prepuci val el que ja sospitàvem: pràcticament zero.

I això tractant-se de Déu, que en el nostre cas encara hi hauriem d’afegir peles perquè ens l’agafés algú, i potser encara arronsant el nas, amb la punta dels dits i mala cara.

Però tornem al nostre protagonista. Vet aquí que malauradament el fill perfumista va trobar qui li va pagar més de tres-cents denaris, en metàl·lic o en espècie.

I és que la persona que va comprar l’ampolla en qüestió no era altra que... Maria Magdalena.

Com sabeu, aquesta apreciable i entenimentada senyora es guanyava la vida en el sector terciari, com a empresària autònoma que anunciava la seva activitat en les pàgines de contactes íntims de l’edició en papir del Jerusalem Post.

I sabem això perquè en la cèlebre escena en que aquesta bona dona perfuma els peus de Jesucrist ho fa, segons el mateix evangeli, amb l’oli de nard enriquit amb prepuci que havia adquirit a l’afortunat perfumista.

Això desvetlla en nosaltres dues reflexions. En primer lloc, la constatació que en una economia de mercat sempre n’hi ha que saben veure l’oportunitat allà on es presenta. Vegeu si no la fotografia del perfum que il·lustra aquest post: “Parfum Sacré”, que en la contraetiqueta especifica (segons ens han explicat) “Eau de Prepuce”. I és que el marketing ja està fet: només amb els seguidors d’en Kiko ja deuen fer caixa.

En segon lloc es posa de relleu que l’activitat de la Magdalena resultava ja aleshores tan lucrativa com ara, i en tot cas entre les més prestigioses i ben remunerades com dentista o Rei d’Espanya.

En el moment a que acabem de fer referència el prepuci surt de la història escrita. Durant llargs segles es va ignorar el seu parador, pel que semblava definitivament perdut.

Tanmateix va reaparéixer, i amb quin esplendor!

I aquest és justament el tema de què tractarem en el nostre proper reportatge.

Properament: El Sant Prepuci 3: el retorn

El Sant Prepuci (I)

2007-12-13T15:59:00.001+01:00

Na Magdalena Borrego, de Campcentelles, ens envia un correu demanant més informacions religioses i santes.

A La Punyeta sempre agraïm la col·laboració dels lectors, més encara si la demanda és tan pietosa. És per això que avui encetem una història rigorosamente certa, tal i com tenim per costum, i que no desmereix en res la busca del Sant Graal. Des d’aquí proposem modestament que es porti a la pantalla gran, on pensem que pot tenir el mateix èxit que un guió de Dan Brown. Som-hi doncs.

El Sant Prepuci

Com és sabut Jesucrist va tenir l’encert d’anar a néixer a Palestina, un pais que des d’aleshores ha estat afavorit amb tota mena de benaurances.

També va escollir ser jueu, un poble que en justa recompensa ha gaudit dels favors celestials al llarg dels darrers dos mil anys. I per tant va ésser circumcidat tal i com és una curiosa costum entre els seguidors de la Torah. El dia 1 de Gener, precisament, se celebra la festa de la Circumcisió del Senyor.

Aquesta pràctica es deriva del fet que els prepucis no són excessivament grats al Pare Celestial. Fixem-nos que arribada l'ocasió no va dubtar en exigir-los com a contraprestació financera als fills varons del seu atribulat poble elegit.

Vet ací doncs que en el Llibre del Gènesi Déu va dir a Abraham:

“Aquest serà el meu pacte, que guardareu entre mi i entre vosaltres i la teva llavor despres de tu. Serà circumcidat tot mascle. Circumcidareu, doncs, la carn del vostre prepuci, i serà senyal del pacte entre mi i entre vosaltres”

L’objecte del pacte, com sabeu, era la possessió d'unes propietats immobiliàries a Canaan. Podem dir doncs amb tota propietat que, des del primer moment, el problema de l'Estat d'Israel és una bona collonada.

Però tornem a l'afer que ens ocupa. Aquesta cerimònia practicada sobre Nostre Senyor va deixar obert un interrogant que va preocupar durant segles els Pares de la SECAR (Santa Església Catòlica, Apostòlica i Romana), i que ha arribat gairebé fins els nostres dies: Què se’n va fer de la pelleringa un cop duta a terme la tan santa com quirúrgica pràctica sobre els genitals del Nen de la Mare?

I és que tal i com és sabut Nostre Senyor és Déu, i com a tal incorruptible. Per tant, també ho són les seves parts corporals, i mai millor expressat.

En bona lògica teològica, doncs. el prepuci no podia haver desaparegut, i havia d'estar en alguna banda!

Dues línies d’investigació

Com diria l’amic Acebes, conegut entre d'altres vessants pels seus impulsos pietosos, es van obrir dues línies d’investigació.

Seguns alguns, el Sant Prepuci hauria ascendit als Cels quan ho va fer Jesucrist, i s’hauria reconstituit en el Sant Penis. Això deixava oberta tanmateix una qüestió: Si una part de Nostre Senyor havia ascendit, també ho haurien hagut de fer les altres, com ara els Sants Cabells que li havien estat tallats al llarg de la seva vida, les Santes Ungles, o els Sants Fluïts Corporals que d’ell havien emanat i que no descriurem per respecte al lector.

Si era així, s’haurien reconstituit també? I és que en tals circumstàncies l’aspecte de Nostre Senyor seria el d'un hippie al festival de Woodstock, amb una llarga melena que fins i tot arribaria a arrossegar per terra, i unes ungles que serien el malson de qualsevol esteticienne.

D’altra banda cal pensar que tot plegat planteja un problema logístic de gran magnitud: Com havia pujat el Sant Prepuci (i tota la resta) al Cel? En quin tipus de Sants containers, i per mitjà de quins propulsors s’havia operat el trasllat? S’hauria produit just-in-time, això és, en el mateix moment de l’ascensió de manera que el Sant Penis hauria quedat reconstituït en el moment de l’arribada a la casa del Pare ? Com veiem el problema és ben complex.

Per aquests greus motius d’altres Pares de l’Església van proposar una hipòtesi diferent, i seductorament senzilla: Probablement Déu Nostre Senyor, en la seva benevolència, hauria disposat que tot aquest seguit de Santes Deixalles es quedés a la Terra.

Si aquest era el cas, una peça tan principal com el Sant Prepuci amb molta probabilitat tindria poders curatius i taumatúrgics, tal i com els tenien de manera ben demostrada el Sant Graal i d’altres objectes.

Tot això per no parlar dels seus poders militars. Quina seria, per exemple, la potència destructiva del Sant Prepuci sobre els enemics de la Fe?

Es feia urgent trobar-lo per mostrar al món la Veritat de l’església.

I així va ser com va començar la gran recerca.

Proper capítol: Una pista jueva: El prepuci perfumat.

Consultori kiko

2007-12-06T12:10:00.001+01:00

Hem rebut una allau de correus fent precs i preguntes relatius al nostre darrer reportatge sobre els kikos, això és, l'autodenominat cami neocatecumenal. Com sabeu, es tracta d'una secta catòlica amb tant d'èxit que constitueix fins i tot un producte d'exportació, en gran part a Itàlia i països hispanoamericans.

Tant és així que paga la pena de fer un post per aclarir-los tots i cada un en aquest Consultori Kiko que encetem avui, i que deixem obert per a tots els dubtes que ens puguin plantejar els nostres germans.

Som-hi doncs!

----------------------------

Lorena Martínez Vidal – Lleida (capital)

Hola amics. Sóc la Lore. M’intriga saber quan una familia es pot considerar nombrosa i agradable als ull de Déu. N’hi ha prou amb tres fills? Quatre? Cinc? Sis? Set? Vuit?

Gràcies nogensmenys.

La punyeta. Estimada germana, no podem fer altra cosa que enganxar unes paraules d’en Kiko. Esperem que et resultin aclaridores. Apa!

"La paternidad responsable es dar la vida a diez, doce hijos, los que Dios mande"

Així que vinga que ja fem tard! Brillo !

----------------------------

Nelson Washington Rodrigues – Puerto Rico:

HOLA A TODOS,QUIERO LA LETRA DE LAS CANCIONES DE KIKO .

PA´ SOLLARMELAS CON E-NER-GÍA...UEPA...

!!!!!!!!!QUE CHEVERE!!!!!!!!!!NO LES PARECE?

GRACIAS !!!!!!!!!1 BYE...

La Punyeta: Estimat Nelson Washington, està clar que has pogut apreciar la potència de la nova cançó d’en Kiko (atenció a la lletra que està en castellà a partir del minut 01:11), o alguna altra. Has de saber que no ets ni molt menys l’únic. Veges, si no, com hi ha fins i tot un grup de rock amb un repertori format per cançons del nostre artista, a més de José Luis Perales i de Roberto Carlos.

Respecte al grup en qüestió, constitueix un exemple pietós sobre el que voldríem fixar l'atenció de l'amable lector. I és que cal ser un màster en gestió del temps (i dels diners) per viure amb un sou de conserge, mantenir sis fills i tenir temps per als assajos.

Es tracta, no ho dubtem, d’un prodigi tan gran com la multiplicació dels pans i els peixos. Però encara es pot superar estudiant, alhora, una llicenciatura en... Ciències Religioses!

Suposem que és a la mateixa Universitat on es cursa la Diplomatura en Militarisme Pacifista, o el màster en Pluviositat Seca.

----------------------------

Carmelo Juansito Rivera aka “CJ gangsta” – Spanish Harlem / New York City

te digo una cosa pa??

tus letras no tienen rima

asi nunka llegaras ala cima

te espero donde kieras...en cualkier eskina

porke tu lirica es mas bien fina...

espero q con los puños des mas lima!!!

La Punyeta. Amic CJ Gangsta, del teu missatge intuïm una certa crítica a les dots musicals d’en Kiko. Sápigues que això pot ser perillós inclús per algú que, com tu, porta a terme les seves activitats delictives i criminals al Spanish Harlem. I per dos motius:

- En primer lloc perquè les crítiques a l’obra artística d’en Kiko estan inspirades pel Diable, com ell mateix va posar de relleu quan n’hi va haver que van expressar horror per les seves pintures a l’Almudena comparant-les amb un recordatori de primera comunió infinitament ampliat. Llegeix això i tremola, man.

- En segon lloc perque el Senyor et pot pagar amb la mateixa moneda. Sense que t’ho prenguis com una amenaça, broder, aquí queda aquesta lyrics d’un hit del Kiko:

Venimos a tu mesa,

sellaremos tu pacto,

comeremos tu carne,

tu sangre nos limpiará.

----------------------------

Erik Pujals – La Palma d’Ebre

Ola sok l’Erik i em pika un ou. No sé pq us mengeu l’olla feu kom io us stireu al sofa poseu la tele i us raskeu les pilotes. És facil, produktiu i a sobre no emprenyeu ningu. Proveu-ho.

La Punyeta. Benvolgut Erik, et donem les gràcies pel teu encoratjador missatge. Les activitats a què fas referència són les que l’equip de La Punyeta duu a terme habitualment, i prometem intensificar-les en el futur.

Shalom.

----------------------------

Salva i Regina - Barsalona

Germans del bloc:

Hem sentit la crida kika i voldríem entendre a què es fa referència amb allò de donar un percentatge del sou i la venda dels bens. No tindrieu algun exemple? Ens apressa desfer-nos d’alguns milers d’euros que hem estalviat després de treballar vuit hores al dia, i vuit dies a la setmana en un Mc Donalds durant vuit anys. La pau sigui amb vosaltres.

La Punyeta. Estimats germans, nosaltres també teníem aquest dubte. Però hem fet un treball de recerca a Internet i hem aconseguit alguns testimonis que us poden servir.

Els noms han estat inventats per tal de preservar la confidencialitat de les fonts:

Cicciolina Caracciolo – Palermo (traduït de l’italià). Testimoni.

"A nosotros -me confiesa una señora- se nos dijo que vendiéramos lo que tuviéramos. No teniendo nada más que algo de oro, lo vendí y me obligaron a entregar la suma conseguida, unas 600.000 liras. En aquella noche, sólo en una comunidad, fueron recogidos en "el saco de las inmundicias" unos 40 millones de liras. Pregunté dónde pararía aquel dinero, y el catequista me respondió queno debía pedir ninguna explicación. Queriendo yo esclarecer la cosa, me rebatió diciendo que debía convencerme de que estaba endemoniada...

Angustio Romero – Cuenca. Testimoni.

La traca final llega por la tarde. Si, es una gran sorpresa. HAY QUE PASAR DOS BOLSAS. La primera bolsa es para pagar la convivencia, incluyendo los gastos de los catequistas y de algun hermano, ya que los catequistas no aportan un centimo, porque o bien no tiene dinero, o bien es un servicio a los hermanos, y son ellos quienes lo tienen que pagar -son dos explicaciones que me han llegado a dar los catequistas-.
La segunda bolsa, es para ayudar a la gente a poner la palabra en practica, si, esa de vender los bienes y darlo a los pobres. Todo lo que vaya a esa bolsa sera para los gastos de evangelizacion En esa bolsa la gente echa de todo, repito, de todo: convencidos de que asi van a poner en practica la palabra y movidos por la emocion del momento, las mujeres echan las joyas que se pusieron el sabado por la noche durante la eucaristia, los hombres echan relojes, fajos de billetes que tenian para el viaje de vuelta, etc. Incluso está permitido echar vales, es decir, "vale por el dinero que me den por el coche", luego venden lo que hayan escrito y entregan el dinero.

Lo curioso, es que este dinero no pasa ningun control y no se ingresa en la cuenta de la fundación neocatecumenal de la sagrada familia para no tener que dar cuentas a los obispos, en el caso que sea, sino que se le da en contante y sonante a los "pobres" interesados.

Evangelina Ruinas – Poblado Chabolista El Resuello (Madrid). Testimoni.

Cuando hice con mi comunidad el 2º Escrutinio, como bien dice Clara111, tienes que vender tus bienes, aquellos que tú consideres que te aparten de Dios. Como en esa época, mi marido y yo estábamos en la etapa eufórica de ser neocatecumenales, decidimos "desprendernos" de la mitad de unos ahorros que teníamos en el banco, a parte de otras cosas personales privadas de cada uno.
Cuando los catequistas nos visitaron para proceder a "escrutarnos", antes nos hicieron pasar uno a uno (lógicamente, los matrimonios iban juntos), para preguntarnos de qué nos habíamos desprendido. Cuando le dijimos la cantidad de dinero (fue 1.000.000 de pesetas), nos preguntaron ¿Y por qué nos os desprendéis de todo?. "Porque Dios os promete que se os dará el ciento por uno" (palabras textuales de los catequistas). Y yo me pregunto ¿dónde está ese ciento por uno?. En ese momento estaba esperando mi segundo hijo (luego vinieron los otros tres, uno por año). A no ser que Dios quisiera darme ese ciento por uno en hijos, claro. Pero entonces, ¿cómo los alimento?. Mi marido sigue con un sueldo de unos 1.000 € mensuales. Y de ahí, tenemos que comer siete personas todos los meses.
(...)
Sin embargo, como pasaba también en la comunidad de Clara111, veíamos hermanos que crecían como la espuma: podían comprarse trajes para estrenar en la Pascua, zapatos de 15.000 pesetas, cenas, relojes de oro, cambiar de coche, etc., etc.

----------------------------

Iracundo Cabral– Ciudad de Buenos Aires

De verdad tu quien te crres para estar revelando las cosas del camino no sabes que las cosas que te enseñan ahi solo deven quedar gravadas en tu corazon...por personas como tu disculpame q te lo diga se inician las sectas si sabes tanto tb leeras lo que dice que si vas hablar mejor atate una soga al cuello y botate al mar esa es mejor muerte que contar las cosas que no deves...

La Punyeta. Estimat Iracundo, lamentem que hagis interpretat la nostra modesta aportació com una crítica. De tota manera, i sense propòsit d’ofendre, de moment optem per no lligar-nos una soga al coll. Quant a llençar-nos al mar, sí que seguirem el teu encertat consell però esperarem el proper juliol. Vingui la pau a tu.

----------------------------

Hermenegildo Corleone – República Oriental del Uruguay

Sos un enfermo y con seguridad negro traumado con complejos de doctor y segregado por ser un paria americano. no tenés la mas puta idea de lo que es el camino y encima juzgas. diga que estoy en Uruguay sino te cago a palos por mongólico.

La Punyeta. Gràcies Hermenegildo pel teu comentari, que mostra el fervor cristià que ha fet cèlebre l'Església al llarg dels segles. De moment l’equip de La Punyeta descarta passar el proper cap de setmana a Montevideo, com teniem planificat. Ara mateix cancel·lem la reserva amb Ryanair.

----------------------------

Janeyra Walkyria Ordoñes Sosa - Cuatemala

Muchas Gracias a ustedes hermanos, porque sin gente como ustedes que realice las persecuciones, las calumnias, todo aquello que Jesucristo nos dijo que pasaria, quizás no tendriamos la gracia de Dios para seguir su camino. Les invito a participar de este camino, he visto y escuchado a muchos como ustedes criticar y humillar al Camino Neocatecumenal que se han convertido y ahora estan viviendo en la gracia de Dios.
Shaloom

La Punyeta. Moltes gràcies a tu germana Janeyra Walkyria. No dubtis que seguirem calumniant i perseguint gràcies a Déu. Quant a la teva amable invitació per seguir el camí, de moment ho hem de descartar perquè preferim fer una via verda. El mes que ve farem Tortosa – Horta de Sant Joan en BTT. Hi estàs convidada.

----------------------------

Jordy Deulofeu - Matadapera

Estimats kikaires. No creieu que hem de donar massa calers al germà Kiko? Voleu dir que l’Església de Nostre Senyor no té pela llarga? Ho dic perquè veig que dóna per fer fins i tot un fastuós temple a Galilea amb gespa... en ple desert com es veu a la foto! D’altra banda observem que a les actuacions en Kiko sembla portar roba de bona qualitat. De què treballa per pagar-se-la?

Salutacions en Cristo Jesú.

La Punyeta. De cap manera estimat Jordy. Mai no hi ha prou diners per a l’Església. Llegeix si no els següents paràgrafs.

Los obispos esperan negociar el nuevo sistema de financiación con estos criterios. Primero, el Estado español "no es laico, sino aconfesional" y, por tanto, está obligado por la Constitución a colaborar "al sostenimiento económico de la Iglesia católica sin que tal situación pueda calificarse de privilegio".

La Conferencia Episcopal Española (CEE) aprobó esta semana en asamblea general sus presupuestos para 2006 por valor de 157,71 millones de euros, de los que 144,24 proceden de las arcas del Estado con el calificativo de "asignación tributaria", es decir, vía recaudación en el IRPF (en torno al 80%) o por aportación directa de Hacienda.

Com, si no, es podria finançar la labor apostòlica i pastoral de la COPE?

Respecte a la gespa en el desert, gràcies per la foto que ens fas arribar, però t’hem de dir que és necessària i grata a Déu per dos motius. En primer lloc perquè queda bé. En segon lloc perquè pot constituir un bon hàbitat per al caribú, un simpatic mamífer remugant de la familia dels cèrvids, ara que els seus territoris de pastura al Canadà estan amenaçats per prospeccions petrolieres.

Quant a la feina d'en Kiko, recorda, home de poca fe, que Déu proveeix els seus servents. I punt.

Amb Déu, germà.

I no oblidis posar la creu a la casella de l’Església Catòlica a l’IRPF

T’agraden els kikos?

2007-12-02T12:42:00.000+01:00

Alguns dels lectors d’aquest bloc s’han sorprès en comprovar fins on arriba la llarga mà del doctor Emoto o de Ramtha.

Doncs no ens hauria d’estranyar, ja que hi ha d’altres fabulacions amb força més èxit en tots els sentits.

Fixem-nos que el pobre Ramtha, amb els seus 35000 anys d’edat només ha aconseguit de convèncer uns pocs milers d’incauts.

En canvi d’altres, amb només amb 2000 anys d’edat ja han estat capaços de captar una bona colla de milions d’incondicionals.

I fins i tot han passat la ma per la cara a en Masaru: parlar amb l’aigua és ben poca cosa, quan en trobem que són capaços de caminar-hi per sobre o, millor encara, transformar-la en vi per a delectació d’alguns.

Això sí que té mèrit!

Una bona creença, un bon negoci

Davant la dificultat per explicar determinats fenòmens, com ara la pluja, la malaltia o la mala sort en el sorteig de la loteria, sempre n’hi ha que opten per creure en causes sobrenaturals.

Vet aquí doncs que la panòplia de creences ha estat interminable des de la nit dels temps. Els Horus, Zeus, Afrodites, Jesucrists, Mahomes o Ramthas han acompanyat l’home durant milers d’anys, i alguns d’ells, i per la nostra desgràcia, encara ho fan ara.

No cal posar de relleu que les diferències entre una o altra creença són mínimes. Quan un està disposat a creure’s, per exemple, que algú pot curar un cec imposant-li la mà, o que a l’aigua no li agrada la musica dels Rolling Stones, ja pot engolir-ho tot, perquè no ve d'aquí

I és que com acostumen a posar de relleu els administradors de les creences, l’important és el fet de creure, això és, deixar de banda la raó i empassar-se l’ham per gros que sigui.

Òbviament, i gràcies a aquesta bona disposició, una multitud d' il·luminats, sacerdots i mèdiums n’han fet el seu mitjà de vida, i amb un èxit notable.

La JZ Knight i en Masaru, per exemple, venen CDs, libres, ampolles d’aigua i artilugis diversos per guanyar-se la vida.

Des de La Punyeta manifestem el nostre respecte per aquests artesans de la inventiva, que aprofiten la credulitat per passar el rasclet només per la butxaca dels fidels, un fet tan patèticament divertit que als altres, en la nostra crueltat natural, ens fa passar una bona estona.

Però d’altres creences han assolit un grau de refinament i eficàcia prou més elevat: el saqueig de les arques de l’Estat.

Això encara té més mèrit però, per què no dir-ho, ens resulta menys còmic.

El fet diferencial

Què diferencia uns i altres? Hi ha creences millors o pitjors?

A La Punyeta opinem fermament que una creença és innocua si i només si els creients són pocs i/o està allunyada del poder. En el moment que el seu tamany creix, o entra en possessió del poder polític o econòmic, els seus mètodes i finalitats acostumen a ser coincidents: la conversió dels infidels, per tota mena de procediments, i la recollida d’or i divises per qualsevol mitjà.

Per tant, qualsevol creença ens ha de preocupar si creix.

Entre nosaltres, per exemple, en tenim una de ben estesa denominada Església catòlica. Durant segles ha ostentat directament el poder, o ha estat al costat de tota mena d’individus dictatorials .

Tanmateix amb la consecució de democràcia el seu poder, tot i ser encara molt considerable, ha minvat, i els seus temples s’han buidat d’incauts i s’han omplert de teranyines. I és que la llibertat és un enemic temible per als qui estan acostumats a la pràctica de la coacció.

Però la fam aguditza l’ingeni i, amb el naufragi a la vista, està emprant noves estratègies que donen fruits que fins i tot s’exporten: els kikos.

De fet sembla que és l’única industria exportadora amb èxit a l’Estat espanyol.

Uns kikos poc salats

La secta catòlica dels kikos rep el nom del seu fundador, Francisco José Gómez Argüello, o com s’anomena ell mateix, Kiko.

Segons hem pogut llegir per obra i gràcia del Google, es tracta d’un fill de bona familia que va rebre una il·luminació i va decidir d’anar a viure a les barraques d’un poblat marginal a la vora de Madrid, on hi va arribar, segons ell mateix ens explica, amb una Biblia i una guitarra.

També segons ell mateix, va començar a convertir els habitants d’aquells nuclis marginals, amb l’ajut d’alguns incondicionals.

Al cap del temps, i amb el recolzament de la jerarquía catòlica, ha aconseguit una gran munió de seguidors i un poder econòmic inmens.

La informació ha estat fàcil de trobar, perquè l’amic Kiko no deixa passar ocasió per explicar la seva autobiografia.

Com veieu tota la història és un déja vu.

No voldriem deixar passar de llarg, però, les seves facetes de pintor i cantant . Especialment aquesta darrera és fascinant, i us recomanem que no us la perdeu. Ja hem vist, per cert, el que dóna de sí la cançó en aquests contextos.

Però exposem algunes de les característiques de l'invent, tècnicament denominat pel company Kiko "camino neocatecumenal", o més senzillament El Camino:

- El procès d'iniciació que cal passar dura un mínim de 10 anys i un màxim(!) de 30.

- Els kikos acostumen a casar-se entre ells: «Caseu-vos amb les filles d’Israel», aconsella en Kiko. I els que es casen amb homes o dones de fora els han de convertir, o abandonar el cercle de fidels.

- No es poden utilitzar cap mena d’anticonceptius, ni tan sols els naturals. Les families nombroses permetran augmentar el nombre de creients (de clients, com diríem nosaltres).

- Hi ha confessions públiques. Durant el procès d’iniciació cal estar subjecte a l’escrutini públic de la pròpia intimitat.

- Cal donar un 10% dels ingressos.

- En algun moment els membres són convidats a vendre totes les seves pertenències, i a marxar en missió a d’altres països

- Els dubtes sobre la doctrina són presentats com intervenció del maligne.

- S’utilitza un vocabulari específic: shemá, kerygma...

El negoci dona de sí, tant per pagar la despesa corrent: viatges, sous... (en aquest cas, és clar, gracies a l'aportació desinteressada que els contribuents fem a l'esglesia católica) com per petits capricis com ara la construcció d’un monumental temple a Palestina, on per cert no s'hi estalvia el marbre.

El menú típic de qualsevol secta, tal i com heu pogut comprovar.

No cal insistir, suposem, en que compta amb el recolzament de la jerarquía de la religió vinguda a menys a què hem fet referència.

El missatge dels kikos

Però deixem que s’expressi el propi Kiko, per si podem veure la llum. La que com veieu a ell sí que l’il·lumina, almenys en la foto de la portada d’un dels seus llibres:

New York, New York!

La humanidad está pasando de una mentalidad rural a una mentalidad urbana. Nos encontramos ante un cambio de época. Parece que el Señor en el Apocalipsis había ya profetizado lo que está sucediendo, cuando presenta a la gran prostituta,
sentada sobre una bestia, que da de beber de la copa de sus prostituciones a todas las naciones de la tierra. Y el Apocalipsis continúa: "Y la mujer que has visto sentada sobre la bestia es la gran ciudad"

He aquí la ciudad inmensa, la misma multiétnica, multireligiosa, que sumerge al hombre en el secularismo y en el anonimato, como bien ha subrayado el Papa a los obispos de Ontario: el hombre de la gran ciudad está caracterizado por el desarraigo y por el anonimato que lo hacen desembocar en la "cultura de la iniquidad": fraudes alimenticios, mafias, corrupción, política, homicidios, violaciones a mujeres y niños, eutanasia, abortos, manipulaciones genéticas, etc.

Projectes de vida engrescadors

También se han pedido chicas que quieran ofrecer su vida para ir a monasterios de clausura, que tienen mucha necesidad, y se han levantado cerca de 2.000 chicas.

Una mica de filosofía

"Como pintor, he estudiado las leyes de la armonía, y todo en la naturaleza está en función de la Belleza. Todo mantiene relaciones armónicas, una función de relación, como si las leyes armónicas de la naturaleza dijeran que lo que produce esta relación es el amor",

Com portar la llum a la descreguda societat?

Los poderes sociales «nos han cambiado el agua», en referencia al «ambiente de ateísmo predominante, donde todos hacemos lo mismo sin darnos cuenta». Frente a esto, ironizó que «tal vez los católicos debamos volver a copar las universidades, los medios de comunicación... para hacer a todos católicos».

Ciutadans de Catalunya... Ja sóc aquí!

¡Europa está apostatando su fe! y Barcelona ¡también! porque está dentro de Europa; y Madrid también. Es sorprendente…fijaros, ¡en Francia el 50% de los franceses hoy está sin bautizar! Hace seis meses, comiendo con el Nuncio, que es amigo nuestro, de París, decía, ¡y no solamente eso! no solamente eso… ¡sino que la última estadística demuestra que solamente llevan a hacer catecismo el 30% de los niños! de cada 100 niños, 70, no tiene ninguna relación con nada de la Iglesia…ni primera comunión, ni nada…

¿Por qué creéis que me duele tanto Barcelona? Porque está llena de muertos, de gente que vive de espaldas a Dios y que cuando aparece un acontecimiento de sufrimiento en sus vidas se desespera al no encontrarle sentido.

Dios está preparando con nosotros un pueblo para la Nueva Evangelización, os lo aseguro. Está preparando un pueblo para evangelizar Barcelona, ¡Barcelona!

Esteu avisats.

A La Punyeta no tenim, ho jurem, propensió a llegir segons què. Però us recomanem que per un cop i sense que serveixi de precedent llegiu aquesta crònica d’una predicació.

No només hi ha kikos al quiosc

En l’actualitat hi ha aproximadament un milió de kikos, que maneguen un pressupost de més de cent milions d’euros.

A Espanya compten amb Universitats, com la Catolica de Murcia. Precisament és on estan més estesos, juntament amb Andalusia i Madrid.

Hi ha liders polítics que hi estan relacionats, com la familia Mayor Oreja. Del PP, of course.

L’amic Kiko és autor de les pintures de la catedral de la Almudena, on es van estrenar a la boda d’uns que tots financem.

Participen en actes públics, tal i com hem vist.

I també estan entre nosaltres.

No sé a vosaltres, però a mi em fa més gràcia en Masaru. I fins i tot trobo més salada la Knight.

Que ja es dir.

Masaru Emoto: Be water, catalans!

2007-11-25T23:01:00.000+01:00

Sabem que una bona part dels éssers humans, i de manera més singular a Catalunya, no llegim per uns o altres motius.

Aquest és també el cas de les diverses espècies animals residents a la nostra pàtria. Tot i que algunes d’elles tenen un valor simbòlic més enllà del dubte, tampoc no se’ls coneixen afeccions lectores.

Tot plegat sembla dibuixar un panorama literari i cultural força decebedor. Ja ens ho ensumàvem.

Però això és tan sols perquè no hem considerat d'altres possibilitats.

Catalunya a la recerca de nous lectors

No llegeixen els nens, no llegeixen els joves, no llegim els adults però... És que la capacitat lectora només és patrimoni de les persones?

Hem considerat la possibilitat que puguin llegir, per exemple, les plantes? No disposarà el romaní, tan nostrat, de capacitat per comprendre estructures sintàctiques senzilles?

I no pot ser que puguin llegir les pedres? No diem que la muntanya de Montserrat és la dipositària de la nostra cultura?

Pot llegir l'aigua?

Doncs... sí.

Poca broma: Hi ha estudis científics sobre la capacitat auditiva i lectora de l'aigua que s’exposen amb tota mena de detalls en un documental al qual hem dedicat el post anterior: What the bleep do we know.

A Catalunya hi ha una gran quantitat de persones que han vist el film, entre d’altres motius perquè es passa en algunes aules dels nostres Instituts d’Ensenyament Secundari i escoles de primària.

Com ja vàrem posar de relleu, sabem que hi col·labora Ramtha, el que de ben segur és una garantia per als professionals docents que realitzen aquesta activitat.

Però ara parlarem d'un altre expert que hi té un paper rellevant. És el doctor Masaru Emoto, el que ens somriu des de la foto.

L'aigua que ve del Japó

En Masaru Emoto va néixer el 1943 a Yokohama. Sabem d’ell que disposa del títol de doctor en Medicina expedit per l'Open University of Alternative Medicine, situada en algun lloc de la India.

Sobre aquesta institució sabem que imparteix diplomes diversos, per exemple en Astrologia Mèdica o Aromateràpia. També sabem que els requisits per a l’obtenció de tan elevades titulacions no són molt estrictes, més enllà del pagament de 350 $ si es vol obtenir un Diploma, o 600 $ un Bachelor. Poc més de 200 euros en un cas, i 400 en l’altre. I per correspondència! No està malament. Això no ho ofereix ni la UOC.

Els ingressos, per cert, els podeu fer còmodament per Internet al Bank of Maharastra.

Segons el Dr. Emoto, l’aigua és capaç d’escoltar, i té determinades i ben definides preferències musicals. No li agrada massa el heavy metal, per exemple, i en canvi té un cert gust per la musica clàssica. Vegeu si no les següents imatges, aqui, o aqui, o aqui... que segons el bo d'en Masaru han estat obtingudes després d'haver fet escoltar algunes cançons a un got d'aigua, o d'haver-hi estat conversant amicalment.

Per cert... aquí teniu les mateixes imatges, però exposades com a mural en un IES català. Som a l'avantguarda!

La recerca està en els seus inicis. Pel que sembla sabem com reacciona l'aigua a la música de Bach, o a AC/DC. Tanmateix encara no coneixem, per exemple, què opina de la sardana, ni de les havaneres, ni d'altres músiques. Modestament proposo al Dr. Emoto aquest nou camp de recerca.

D’altra banda, i tal i com a hores d’ara ja no ens estranyarà, segons el doctor Emoto i els seus deixebles l’aigua sap llegir, com ens mostra la molt fiable web kuartadimension , i a més és capaç de recordar les seves lectures (cosa que per cert no s'aconsegueix a l'ESO).

Com podeu comprovar en el link que us he proposat, una enganxina en que hi posi, posem per cas, "Thank you" en un got d'aigua fa que aquesta arribi a canviar en la seva estructura. Fort, no?

Però això ja ens indigna una mica més. Érem conscients que el nivell educatiu de Catalunya era mínim, i que els nostres estudiants estaven darrera pràcticament tots els estudiants europeus. I ara sembla que, a més, poden ser avançats per un miserable got de Font Vella!

Proposem més territoris de recerca: Quants idiomes més coneix l'aigua, a més de l'anglès i el japonès? Entén català encara que només sigui en la intimitat, com fa tothom? Coneix la Queta?

Si a l’enganxina hi posa, posem per cas “què cabroooon!”, és capaç de captar la ironía? Diferencia “mother” de “motherfucker”? Si en l’enganxina hi posa “Cock” com s’ho agafa? Prefereix “Roaster”?

Són moltes preguntes, i de difícil resposta. Suposem, però, que el nostre investigador hi està treballant.

Si no plou... compreu aigua!

Mentrestant, i per finançar la recerca, Emoto San es veu obligat a comercialitzar aigua (geomètricament correcta) en la seva empresa Hado a 35 $ el 1/4 de litre (només 140 $ el litre!).

O vasos, en els quals hi ha missatges terapèutics per l’aigua... i només a 98,99 $.

També podeu adquirir música agradable per a l’aigua, a 19,95 $ el CD.

Botelles d'aigua... nomes per 12$ !

Es tracta d'ofertes ben difícils de rebutjar. I de fet hi ha qui no les rebutja, per la qual cosa el nostre científic porta un bon tren de vida.

Oblidava dir, això sí, que la James Randi Educational Foundation ofereix 1.000.000 $ a tot aquell que pugui provar algun fenòmen sobrenatural, paranormal o psíquic, com és el cas flagrant de Mr Emoto.

De moment ningú se'ls ha pogut apropiar, com és lògic (excepte per alguns dels nostres professors) , i l’oferta es manté oberta ara mateix. Per motius perfectament explicables sembla que en Masaru no s'hi ha posat en contacte.

Catalunya humida

Suposo que no caldrà dir que les cabòries de Mr. Emoto mai no han estat publicades en revistes científiques, o que no hi ha cap Universitat qui els dóni més crèdit que a l’astrologia o a l'existència dels vampirs.

En canvi, ves per on, són aplaudides per tots aquells que es dediquen als fenòmens paranormals, com veureu si feu qualsevol cerca a Internet.

Això, és clar, a l’estranger.

Afortunadament a Catalunya desconfiem de la Ciència oficial, i sabem de la veritat del new age i de les paraciències. Amb tota naturalitat promocionem el Sr. Emoto des de les instàncies oficials!

Pit i collons!:

Promocionat per l’Ajuntament de Barcelona (pàgina 7)! Bisca la cul-tura!
A la bibliografia d'un Curs (Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya)
A la fira de l’Aigua de Caldes de Malavella.
A l’IES Serrallarga de Blanes.
Fem blocs a Primària.
Tambe el PSC se’n fa ressò!(darrera pàgina)
No és fantàstic que també l’Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya imparteixi coneixements tan poc divulgats per la “ciència oficial”? (pagina 115)
Tampoc no pot faltar la revista de l’Escola Pública de Girona (pàgina 5, alguns alumnes expliquen l’interessant i didàctic que resulta el video del (doctor) Emoto que han vist a classe).
A l’Escola d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili!

Lògicament es tracta de la punta de l’iceberg, ja que la immensa majoria de les activitats emotianes amb diner públic no es publiciten a Internet. Jo personalment almenys en sé de tres casos en Instituts i Escoles de primària.

No hem d’estar orgullosos de l’ensenyament a Catalunya?

What the bleep you know: Ramtha, Masaru Emoto, metges i mestres catalans... même combat!

La nostra educació està sota mínims? Els nostres estudiants no entenen anglès? Els costa llegir i prefereixen veure el Tomate?

Doncs aquí tenim la solució: Be water, catalans!

(Segurament voleu comprar el llibre del (doctor) Emoto. Feu-ho ací. Naturalment, en la secció Esotèric-Paranormal.)

Fins i tot tu pots saber mecànica quàntica!

2007-11-23T19:52:00.001+01:00

Ja fa un segle i mig, concretament el 1860, el Louis Pasteur ens va ensenyar que els microorganismes invisibles es poden transmetre a través de l’aire, de manera que amb tota al·levosía es poden instal·lar en les nostres narius i amígdales. El resultat, que tots coneixem, és un distret procès en el qual anem alternant el mocador, la tos i tot tipus de renecs. Tot plegat constitueix el que, en llenguatge florit, anomenem síntomes d’un procès gripal.

Tanmateix no totes les malalties es desenvolupen amb tanta contundència. En alguns casos es cursen processos assimptomàtics que només es fan aparents quan ja resulta massa tard.

Darrerament he estat testimoni d’un d’aquests insidiosos processos que, a hores d’ara, ja es una epidèmia silenciosa.

What the bleep do we know?

El virus en qüestió té un nom “”What the bleep do we know?”, que traduït a català normatiu ve a significar alguna cosa com “¿Què collons sabem?”, i adopta l’original format d’una pel·lícula protagonitzada per l'oscaritzada Marlee Matlin.

Almenys en el meu entorn proper (deu ser que hi ha gent molt estranya, pero no) n’he sentit referències en quatre persones que l’han vista, totes elles relacionades amb el món de l’ensenyament, i n'han quedat encantades. Algunes d'elles havien arribat a passar el film en qüestió als seus alumnes. No dubto que això pot explicar moltes coses.

També n’he llegit referències en mitjans de (des)informació, ressenyes cinematogràfiques, blogs com aquest, aquest, aquest, aquest...

Segons sembla, es tracta d’un documental científic al final del qual haurem obtingut importants coneixements en... física quàntica!!.

Sense matemàtiques, sense haver d’estudiar, asseguts còmodament a la butaca mentre mengem un enorme cucurull de popcorns i fem grans shwurffs xuclant la palleta d’una Coca Cola king-size.

Com a mí sempre m’ha resultat temptador el mínim esforç, vaig pensar que potser no seria mala idea veure-la per tal de presumir després amb els amics.

Així que vaig fer una recerca a Internet i vaig entrar a la pàgina web de la pel·licula.

Em va semblar interessant veure quins científics hi havien col·laborat: William Tiller, Amith Goswani, Ramtha...

Entre tots ells, em va xocar un nom: Ramtha.

No Ramtha Smith, ni Kevin Jonhatan Ramtha, ni Jennifer Sheila Ramtha, ni Ramtha F. Kennedy... Només un nom contundent : Ramtha! Sense cognoms ni mandangues !

Com comprendreu aquest científic em va interessar de seguida. Així que vaig fer una ràpida recerca biogràfica.

¡Beneit sigui Sant Google!

Temps era temps...

En una de les poques coses en que encara som capdavanters a Catalunya (apart d’en fracàs escolar) hi ha l’esperança de vida, que ja ultrapassa els 80 anys.

Segurament us semblarà bastant. Però ni en això estem bé. Fixeu-vos-hi si no en aquest petit extracte autobiogràfic de Ramtha, en que mostra un curriculum que almenys a mi em sembla impressionant.

Només el fet que sigui el primer Déu conegut, o que hagi viscut a l’Atlàntida ens dóna idea de la seva singularitat. I reconeixereu que tampoc no està malament haver arribat als 35000 anys d'edat. Altres detalls, com ara la seva alimentació ocasional amb quantitats ingents de formigues són més habituals, però també ens ajuden a formar-nos-en una idea aproximada.

Tanmateix us preguntareu (jo ho vaig fer) com es pot tenir bona cara als 35000 anys. No tindrà sobrepés? Portarà dentadura postissa?

La resposta és negativa, i amb tota lògica, perquè ha tingut la bona idea d’apropiar-se del cos d’una altra persona per manifestar-se: una senyora denominada J.Z. Knight, que és el seu canal.

Un cop més es posa de relleu l'extraordinària personalitat de Ramtha. I és que no és tan fàcil apropiar-se del cos d’una senyora: Jo ho he intentat en diverses ocasions, amb tota mena d'estratègies i amb un èxit que només podem considerar migrat o fins i tot nul.

Però parlem de JZ Knight, el canal a través del qual es manifesta. Es tracta sens dubte d’un altre cas digne d’estudi, entre d’altres motius pels diversos contactes amb OVNIS que declara haver tingut. (Per cert, fixeu-vos en l’esquema de la ment humana dibuixat a la pissarra)

Deixem que parli ella mateixa. Copio de la web de la Ramtha School of Enlightment (Escola Ramtha de la Il·luminació), que ella mateixa dirigeix, la crònica de com Mistress Knight relata la seva trobada amb el seu més que matusalènic amic (versió en espanyol per chicanos com vosaltres):

De modo que cuando estuve lista -en l977 en mi cocina, en febrero, en Tacoma, Washington, Estados Unidos- estaba jugando con unas pirámides con quien era en ese momento mi futuro marido, que era dentista. Y estábamos haciendo pirámides porque dábamos caminatas por las cadenas montañosas Olympic y Cascade, y el último grito de la moda en esa época era que si uno ponía toda esta comida bajo pirámides, la comida se deshidrataría. Así que teníamos mortadela, vino, emparedados, queso y leche; ¿sabes?, teníamos pirámides por toda la casa, y ni siquiera se podía entrar en el baño.

Me puse una en la cabeza y pensé: "Bueno, ¿si esto afecta así a la mortadela, qué le hará a mi cerebro?" Así que me la coloqué en la cabeza y me empecé a reír. Y la levanté y había esta cascada de purpurina al fondo de mi pequeña cocina -esta cascada de brillo, como si tomaras un puñado de purpurina y lo soltaras en un rayo de sol- y había estas luces al fondo de mi cocina, y yo estaba sencillamente fascinada. Y ahí apareció esta entidad de más de dos metros de altura que era tan grande como la vida misma y lo más hermoso que había visto en mi vida. Y tenía esta amplia y bella sonrisa en la cara. Tenía dedos largos y manos largas y unos ojos negros danzantes.

¿Y qué le dices a algo que se te aparece en la cocina un domingo por la tarde? Le dices: "eres tan hermoso, ¿quién eres?" Y eso es exactamente lo que dije. Y él me miró. Llevaba puesto lo que parecía una larga camisola blanca, pero no era una camisola, era como una túnica. Y luego llevaba encima una túnica de intenso color púrpura. Y cuando señaló con el dedo, esta túnica se deslizó de su brazo y así es como supe que tenía esos bellos y largos dedos y esa hermosa mano.

Y él me miró y dijo: "Amada mujer, yo soy Ramtha el Iluminado, y he venido a ayudarte a atravesar la zanja". Y bueno, ¿tú qué harías? Yo no lo entendí porque soy una persona simple, así que me agaché para ver si el suelo seguía bajo la silla. Él dijo: "se llama la zanja de la limitación". Y dijo: "Estoy aquí y juntos vamos a hacer una obra grandiosa".

(...)

De modo que Ramtha pasó dos años enseñándome y guiándome en todo. Él estaba fascinado con mi estufa, ¿sabes?, yo tenía una estufa de gas. Y él estaba enseñándome algunas cosas de mecánica cuántica y de la naturaleza del Vacío, y subía el fuego de la estufa, y lo subía y lo bajaba, lo subía y lo bajaba. Le parecía sensacional tener una estufa, ¿sabes? Fuego, fuego instantáneo, y era azul. Él pensaba que eso era maravilloso.

Efectivament és meravellós. Em vaig quedar sense paraules. Vet aquí d’on sortien tots aquests coneixements quàntics!

I pensar que n’hi ha que encara van a la Universitat !

De ben segur en voleu saber més. No us preocupeu, perquè ho podeu fer amb facilitat. Com us he dit JZ Knight dirigeix i fa classes a la Ramtha School of Enlightment. Estàn en anglès, però encara que no el domineu us les recomano enèrgicament, perquè s'entén tot: Especialment les classes de física quàntica amb música ambiental, l'entrevista...

Algunes assignatures que necessiteu cursar:

La Naturaleza de Conciencia y Energía
La redefinición de Dios como nuestro observador y cualidad divina
El misterio del alma y la vida después de la muerte
El misterio de la involución y la reencarnación
Telepatía y "enviar y recibir"
La disciplina de Curación del Cuerpo Azul^TM

I si no podeu anar enguany als EEUU sempre podeu comprar una mica de merchandising:

Llibres!

CD de musica!

Cintes de video!

S’admet, òbviament, VISA.

Com ja haureu imaginat, avui per avui la RMS mou milions, el seu Campus universitari als EEUU és curull d’estudiants i les vendes de llibres i altre merchandising arriben a tots els racons del planeta..

Però aquesta és només una petita part del gran iceberg de What do you bleep know.

Perquè hi ha més científics, hi ha més evidències. Un d’ells mereix un article apart: el doctor Masaru Emoto. Properament en aquesta pantalla.

La passió de Sor Somriure

2007-11-21T12:27:00.000+01:00

El Nadal entendreix els cors, i per això m’ha degut venir a la memòria Soeur Sourire, la monja cantant.

Aquells que ja teniu una certa edat de ben segur recordareu el seu greatest hit, i ho dic sense ironia.

Si us heu quedat amb ganes de més (a mi em va passar) aquí en teniu un altre, aquest cop amb el que sembla la seva banda rockera.

La gènesi d'una popstar

La Jeanine Deckers va entrar el 1959 al convent de monges dominiques de Fichermont (Bèlgica) amb el nom de Soeur Luc-Gabriel.

Cometent pecat de supèrbia, va destacar per les composicions musicals que acabeu d'escoltar, fins el punt que la jerarquía va decidir que gravés un disc. Per tal de conjurar el perill de caure també en el pecat de cobdícia, li van fer signar un contracte pel qual els drets econòmics i el seu mateix nom artístic (Soeur Sourire) passaven a ser propietat del convent.

Era el 1963, començava l’era del peace & flowers i, miraculosament, el disc es va convertir en un èxit mundial. La canço de la cara A era Dominique, basada en la vida del sant fundador de l’Orde, Santo Domingo de Guzmán, a qui podeu veure en aquesta foto presidint una party, o en aquesta altra en una calçotada, i que ja heu tingut ocasió d’escoltar.

Un respecte per a la superstar: Fins el moment, és l’única canço en francès que ha estat numero 1 als Estats Units... i durant quatre setmanes!, desbancant per cert l’Elvis, el Stevie Wonder o els Beatles que feien furor en aquells temps.

La seva tornada “Dominique – nique- nique” se sentia per tot arreu. Cal dir que per als francesos hi havia un valor afegit, ja que en la llengua de Sarkozy el verb niquer expressa grollerament la santa (o no) unió carnal. Això, naturalment, si és escoltada per persones amb ments malaltes, el que de ben segur no seria el vostre cas.

L’èxit es va escampar tant que el 1965 es va fer el film The singing nun sobre la seva vida, amb la Debbie Reynolds de protagonista.

Mentrestant ella va decidir deixar la popularitat, dedicar-se a una vida religiosa més estricta i fer estudis de Teologia a la Universitat Catòlica de Lovaina. Tenia aleshores trenta anys.

Fins aquí tot molt normal, no? A qui no li ha passat alguna cosa similar?

Second life, com diríem ara

Dos anys després va decidir deixar el convent per dubtes sobre la seva vocació i desacord força radical amb la línia de l’església Catòlica. Estava a favor, per exemple, de la píldora anticonceptiva, a la qual, temps després, va dedicar una cançó: La pillule d’or.

Així doncs, es va trobar al carrer amb només una maleta. No tot estava perdut, però; afortunadament, i gràcies al contracte que havia signat en el seu moment, podia seguir respectant el vot de pobresa. I és que els més que multimilionaris ingressos dels dies de Soeur Sourire havien anat a parar a la congregació, i ella no n’havia vist ni un cèntim.

Naturalment les germanes de Fichermont no havien considerat oportú compartir aquells béns de Déu amb l’ovella esgarriada. En primer lloc, perquè aquesta era la voluntat de Santa Rita. Però a més també cal considerar que Nostre Senyor Jesucrist ha de mantenir no només un pis como qualsevol de nosaltres, sino una primera residència, i algunes residències de cap de setmana. Imagineu-vos només la despesa en calefacció, i entendreu quines deuen ser les Seves necessitats econòmiques.

Així doncs, la Jeanine intenta reprendre la seva carrera musical per guanyar-se el pa. Com que el nom de Soeur Sourire havia estat registrat pel convent, va haver d’escollir un nou nom artístic, Luc Dominique, que no tingué èxit. Com ja haureu suposat, no el coneixia ni Déu.

En aquella època viu amb Annie Pecher, una amiga de la qual també es diu que era la seva amant o, com diríem avui dia, la seva esposa, o el seu marit.

Cal dir que elles sempre ho van negar, com tampoc no em negareu vosaltres que unes sospites d’homosexualitat posen una dosi de picant i de modernor en qualsevol biografia. Però hi ha un fonament molt seriós per a aquesta suposició: com molt bé sabeu, en francès pecher significa, literalmente, pecar.

Com l’Annie era mestra d'infants amb necessitats especials, funden una escola per a nens autistes que resulta deficitària i que han d’acabar tancant. Les dues amigues passen doncs grans necessitats econòmiques. Però...

A grans mals, grans remeis

En aquest punt la seva vida dóna un nou tomb. I és que el públic és desagraït i oblida els seus ídols ben aviat, però per sort sempre hi ha algú que té un pensament per a les estrelles caigudes en l’oblit.

Fou el cas de la Hisenda belga del govern social-cristià del moment, que el 1980 es posa en contacte amb ella per tal de reclamar els impostos sobre els drets d’autor generats com a Soeur Sourire, juntament amb els interessos acumulats. Es tractava d’aproximadament 50.000 $ de l’època.

Lògicament el convent, seguint la regla de la Santa que he esmentat abans, no en vol saber res. La pietosa Mare Superiora explica a Hisenda que no havia guardat cap comprovant dels diners que havien entrat ja que, ves per on, el seu Regne no és d’aquest món i Déu no hi entén en temes fiscals. Les dolces germanes beneeixen l’Inspector d’Hisenda i s’ofereixen a resar algunes misses per la seva ànima ja que, com ens ensenyen les Sagrades Escriptures, reclamar diners a una pia congregació eclesiàstica podria ser fins i tot pecat mortal.

Tanmateix posen de relleu que aquest no és el cas quan es reclamen diners a una seglar, per la qual cosa suggereixen que es dirigeixin al domicili fiscal de Mme. Deckers. I això és el que fan els pulcres funcionaris del Govern belga

En aquestes circumstàncies la Jeannine intenta reunir diners per pagar el monumental deute, i amb aquest lloable objectiu grava una lamentable disco version de Dominique.

En un primer moment sembla que torna a tenir èxit... Però les vendes s’estronquen. El públic ja l’ha oblidada. I és que els anys 80 les lletres basades en les vides (fins i tot íntimes) de sants havien perdut vigència i el nou ídol no era Sant Domènec sino John Travolta.

Vet aquí doncs que la nostra ex-somrient ex-monja i la seva companya es troben en l’impossibilitat de pagar ni un ral. I troben una forma de liquidar (ben aviat entendreu el doble sentit d’aquest verb) el deute impositiu d’una forma ben dràstica i peculiar, que tot i la seva eficàcia no us aconsello, almenys per ara.

I es que el 1986 la Jeanine i l’Annie, víctimes d’una greu depressió agreujada segons es diu per l’alcool i les drogues, se suïciden juntes amb una sobredosi de barbitúrics en el seu apartament a Wavre .

En la nota de comiat que l’Annie Pecher escriu al seu germà Jean li diu “Per pagar el nostre enterrament no ens queda ni un ral”.

I tot això per què us ho explico? Doncs per aconsellar-vos un bon regal per Reis: L’autèntica Soeur Sourire Singing Nun Doll!

O les genuïnes samarretes Soeur Sourire en talles Small, Medium, Large, X-Large and XX- Large!

Bon Nadal i feliç Any Nou!